Nadal a Munich...el somni fet realitat

Només us vull dir que Munich és molt bonic i que el seu mercat de Nadal, al centre històric , és molt bonic i concorregut, i que s'hi poden trobar pessebres i mil i una coses per a engalanar els arbres de Nadal.

El mercat es concentra als voltants de la Marienplatz, on hi ha l'ajuntament, prop de la catedral i al Rindermarkt, o passeig de les estrelles on es poden trobar els millors pessebres.

En breu us passaré un link perquè pugueu veure totes les millors fotos que hem pogut tirar aquest cap de setmana. Ciao. ;-)

Mai tornaràs...a la Vall d'en Bas

Volia encetar aquest escrit amb una frase procedent d'una cançó -per tant l'he manllevada-del grup gironí "Sopa de Cabra": "Mai trobaràs el teu príncep blau". Però al tatarejar la melodia se m'ha acudit que podia canviar-la per la que he posat a l'encapçalament: "Mai tornaràs a la Vall d'en Bas". En efecte, si hagués de convidar algú a passar un cap de setmana junts, després de l'experiència viscuda el cap de setmana passat a la Vall d'en Bas, li diria que millor que no hi anés. La veritat és que el vent, el fred, la glaçada, la gebrada, la boira, la pluja, la neu i altres fenòmens meteorològics que no sé definir van fer-nos la murga tot el cap de setmana. Però n'ha quedat alguna cosa bona de l'experiència? Doncs efectivament sí. A més de la convivència amb les cosines i cosins i cosinetes d'Esplugues, fer-la petar al voltant de la llar de foc, visitar Olot, Rupit i Santa Pau, ens han quedat algunes fotos que bé podrien posar-se a un calendari. No estic donant idees però alguna o altra podria caure perquè estan prou bé. Us en poso una per anar fent boca informant-vos -sobretot als que no vau estar amb nosaltres el cap de setmana- que es tracta del cim del Canigó, un dels cims catalans -sí, catalans- més emblemàtics.

Fotos del lliurament del títol de Màster a l'Auditori

L'auditori, marc esplèndid per al lliurament de títols de la UOC.

Moment en què vaig rebre de mà de la rectora de la UOC, Imma Tubella,  el títol de Màster en Direcció de Màrketing i Comunicació.

El Cor de la UOC va cantar en tres ocasions durant l'acte de lliurament de títols.

Moment en què en Miquel Calçada, Mikimoto, feia el seu discurs de Benvinguda.

Els caps d'Estudis i de departament. Entre ells hi havia la responsable d'Economia i Empresa, la rossa, situada a la segona fila.

Petits problemes al lliurar un títol que no es corresponia amb l'interessat.

Istambul m'enamora...(1)

Ja vaig donar-vos algunes pistes històriques de la ciutat Eterna d'Istambul. Avui us en donaré unes quantes més que són del tot irrenunciables i sovint també impronunciables.La primera és la Torre Galata, construïda a la riba occidental de la ciutat, al bell munt d'un turó des del qual es tenen unes vistes meravelloses de Santa Sofia, Topkapi i les mesquites més importants de la ciutat.

L'altre gran punt de visita històrica és Santa Sofia. Per cert que la Basílica no té res a veure amb una pretesa Santa que es digui Sofia -com voldrien alguns religiosos catolicistes-, ben al contrari.

Santa Sofia té l'origen en els temples bizantins (de tradició greco-romana pagana) als quals se'ls posava noms relacionats amb algunes virtuts humanes a considerar. En el cas de la basílica, i en grec clàssic, Sofia significa precisament Saviesa. Per tant el temple pren el nom primitiu bizantí: Santa Saviesa. Perquè s'entengui, Santa Sofia és com el Panteó de Roma que pren el nom de panteó -no és que estigui ple de tombes-perquè va ser dedicat a totes les divinitats (Panteo en llatí). A la vora de Santa Sofia -Hagia Sofia- hi ha un altre temple d'origen bizantí que pren el nom de Hagia Irene -mal dita Santa Irene- que pateix el mateix cas de modificació semàntica ja que Irene en grec antic significava Pau. Per tant, Hagia Irene, és el temple de la Santa Pau, una altra de les virtuts clàssiques.

Demà continuem, que se'm fa tard i he de tallar-me els cabells!

Fi de vacances i notícia bomba al bloc!

S'acaben les vacances però és hora de repassar un dels viatges més bonics i interessants que mai he fet: Istambul.

Turquia no és, si més no a Istambul, el que sembla. Si des d'aquí el considerem un país islàmic i en el sentit oriental del terme, doncs ens estem equivocant. Em va agradar tastar l'oriental i l'islàmic de la ciutat, però també repassar tot el que té de cristià i occidental. Us puc assegurar que té totes quatre coses!

Pel que fa a l'occidental, en queden bastantes coses però moltes d'elles van patir o gaudir de la mà oriental i islàmica. La joia principal cristiana que té la ciutat és la mal anomenada "Santa Sofia", "Hagia Sofia" segons els grecs, "Aya Sofya" segons els musulmans.

L'edifici és la perla de la ciutat i tot gràcies a que els americans van convèncer els turcs de convertir-lo en museu, perquè si no estaria encara més degradat del que està. Penseu que té més de 1.400 anys. L'edifici actual però té un aire oriental degut als quatre súper-minarets que els otomans van afegir-hi al segle XV.

A l'interior hi ha una de les altres perles de la ciutat que entronquen el seu origen amb l'antiga Roma: els mosaics. N'hi ha un d'especialment interessant que és el que mostra l'origen del temple i que està situat en una de les portes d'accés, actualment però la de sortida. En aquest mosaic estàn representats la Mare de Déu amb el Nen al centre, en un costat l'emperador Romà Constantí que va traslladar la capital de l'Imperi Romà a Istambul, i a l'altre costat l'emperador Justinià II el qual va fer edificar el temple que actualment podem visitar. El regust històric i la capacitat per a explicar l'origen de la ciutat i tel temple em van captivar. Vegeu-lo si no.

De l'època otomana, és a dir oriental i musulmana, hi ha molts edifics. El més important o conegut de la ciutat és el Palau dels sultans "Topkapi". En ell hi ha l'harem que va inspirar Mozart per a escriure la seva òpera "El Rapte en el Serrallo". És un edifici format per tres grans patis i ple d'estances on vivien els sultans, els reis de l'imperi Otomà. Des d'aquest edifici es manava en molts territoris i es va programar la conquesta de Bulgària, Egipte, Hongria, etc i les sev

es campanyes van arribar a les portes de Viena. Les decisions que es van prendre allí tenen resultats històrics actuals com és el conflicte dels Balcans, on es mesclen cristians i musulmans en els territoris de Bòsnia-Herzegovina, Kosovo, etc. Els Otomans van ocupar aquelles terres el segle XVI i XVII.

Però la ciutat és bàsicament musulmana i on es mostra aquest perfil religiós és en les seves mesquites. La més visitada i important de la ciutat és la Mesquita blava, anomenada així pels seus mosaics de l'interior. La veritat és que la relació d'espais, llums i volums és molt interessant i ajuda a l'oració. El que no entenc és el per què no s'aprofita aquest joc pregant en silenci. Com bé sabreu els musulmans preguen amb l'Imam però fan més soroll que anant a mercat! Tan aviat s'aixequen com s'agenollen, i porten un estrés que segur que es convencen que estan pitjor que abans d'entrar a pregar.

L'experiència val la pena i a mi també em van captivar, les mesquites. Una prova d'això és la foto i notícia següent: En Joan es converteix a l'Islam després del seu viatge a Istambul!

Se'ns ha girat feina...

Com bé sabreu hem estat de vacances a Istambul, l'antiga Constantinobla o també coneguda per Bizanci. Ens hem fet una bona idea de la ciutat però a hores d'ara encara estem ordenant les 1.500 fotos que hem fet aquest cap de setmana llarg. Ara bé, Istambul és una ciutat magnífica! Si no, vegeu la foto que us posem a continuació.

Però per a mí el millor de tot és Aya Sofia: per la seva història, per les seves dimensions, per la barreja religiosa de l'edifici, per, per,...per tot! És un edifici magnífic! I em quedo curt a l'hora de posar-li adjectius!

Quan tinguem ordenades les fotos i seleccionat les millors, us farem partíceps del nostre viatge!

Descobrir gràcies a en Cris Juanico...

Vet aquí que en Cris Juanico, ex-cantant dels "Ja t'ho" va ser el culpable d'un descobriment del més interessant. Resulta que en Cris Juanico, cantant menorquí, va ser contractat per l'ajuntament de Sant Feliu Sasserra, al Lluçanès, perquè fes un concert de les seves noves cançons a la plaça de l'església. El concert havia de ser dissabte dia 13 a les 11:30. Així li van fer saber al seu manàger i així es va planificar la gira per Catalunya. 

Arriba dissabte dia 13 i en Cris es presenta puntual a la seva cita amb el poble de Sant Feliu i bo i arribant s'adona ja que les coses no són del tot normals...l'audiència sembla que no serà bona malgrat ser al mig del dia i amb una temperatura i visibilitat boníssimes.

El cantant comença a voltar pel poble i s'adona que tot veí el rep amb indiferència. Es demana: és que no em coneixen en aquest poble, o què? Continua la seva passejada pels carrers i oh sorpresa! tot just li estan muntant l'entarimat on ha de fer suposadament el concert. El cantant s'acosta als operaris que l'estan muntant i el repassen de dalt a baix. Que no és aquí el concert de les 11:30? demana innocentment en Cris Juanico. Els operaris el miren i li fan saber que no, que fins a les 11:30, però de la nit, no hi ha concert. Però li diuen que no saben qui toca, que en tot cas ho miri a les cartelleres del poble.  En Cris resta perplex davant la indiferència mostrada pels operaris de l'ajuntament i el primer que fa és mirar la seva agenda electrònica. Aquella nit li toca cantar a Girona en una cita ineludible.

Davant el fracàs decideix buscar-se la vida i abandonar el poble que tan indiferent l'ha observat. 

No coneix massa bé la zona però decideix anar cap a Prats a la recerca de descobertes de territori. Un cop a Prats agafa la carretera en direcció Gironella i allà veu l'indicador de "Santa Maria de Lluçà". Decideix acostar-s'hi i veu les primeres neus de la temporada sobre la Tossa d'Alp i el Puigllançada. 

Trenca a la dreta i després de 4 quilòmetres arriba a l'indret. Comença a visitar l'església, causant-li molt bona impressió, sense saber que el més   important era el que tenia més enllà de la porta de vidre encarada a migdia: el claustre. Entra al mateix i descobreix un món ple de bèsties i natura florida esculpida a la pedra d'un petit claustre trapezoidal d'origen romànico-àrab. 

El lloc és buit però se senten veus més enllà d'una porta a l'extrem sudest del claustre. Decideix atansar-s'hi i allà descobreix un grup de persones escoltant un senyor amb ulleres i vestit tot ell de color beige. És benvingut al grup i allà coneix uns joves molt macos que tiren fotos i escolten atents les històries i batalletes de l'antiquíssim "Lucius", és a dir, "Lluçà", lloc lluminós. Els joves, sorpresos, s'adonen que el turista que s'afegeix a la visita no és més que en Cris Juanico, l'excantaire dels "Ja t'ho", i oh sorpresa! resulta que a ells els ha passat el mateix que li ha passat a en Cris. El cantant, després de la visita, els agraeix l'interès per la seva música i els ofereix una cançó de les seves esperant poder-los retrobar ben aviat en un concert de veritat.

Els boscos del Montseny

Hem fet una excursió molt bonica tot i que el temps no ens ha acompanyat durant tot el dia. L'excursió, al Montseny, m'ha fet recordar moments de quan jo era petit i anàvem d'excursió al Soler, el mes de maig, i ens ficàvem dins les soques mortes dels arbres monumentals que hi havia a la masia. Ara, una mica més gran, i dins els boscos del Montseny, m'he tornat a enfilar a un arbre, més monumental encara que els de quan era petit i, salvatn les distàncies, m'he tornat a convertir en un infant que juga i disfruta fent el trapella. Si no, vegeu la foto que us adjunto. Feia anys que no em sentia tan bé!

De Festa Major en Festa Major...

Aquesta setmana de mini-vacances o altrament dit Kit-Kat vacacional -parèntesi laboral- està completament dominat pels actes programats en les Festes Majors. Primerament, la d'Oló, que ja s'ha acabat, i segon la de Manresa, que avui al vespre tot just esclata.

A la d'Oló he de destacar el fet històric que per primer cop en molts i molts anys no s'ha finit la festa amb una cantada d'havaneres. Aquest any s'ha acabat amb un concert molt digne del "Pont d'Arcalís", encapçalat per l'Artur Blasco i en Jordi Fàbregas. La cançó més aplaudida "Sant Cristo de Conques", que al ritme que va es convertirà en la "Cançó Nacional Oficial per a fer ploure"!. De fet és una cançó que cantaven els pagesos en temps de secada i li pregaven al Sant Crist de la zona perquè plogués. Enguany diu que porten molt bona "ratxa" i plou després de cantar. A Oló van cantar-la dues vegades i la pluja em sembla que hi va arribar més tard, no sé si dimecres cap al tard.

A Manresa hem encetat la Festa Major a base de trencar-nos el cap i les mans fent papiroflèxia. A mi em van dir que aniríem a fer això i pensava que faríem gimnàstica o alguna cosa semblant però...resulta que és crear formes a base de doblegar i doblegar papers. Vaig fer tot el que em van demanar però després de tants anys d'haver deixat l'assignatura de "Plàstica" puc assegurar que no he millorat ni una mica la meva traça "manual".

Més tard vam anar a "Alternar" una mica. Dic alternar perquè vam participar en el concert organitzat per la FMA -Festa Major Alternativa-. L'ambient semblava maco però... els peluts, barbuts, jipis i altres, es van anar fent seva la festa, com no podia ser d'altra manera. El que cantava, en Feliu Ventura de Xàtiva, va estar a bon nivell i sempre ben acompanyat d'un guitarrista jove ben virtuós. Llàstima que el jove només faci concerts organitzats per gent d'aquest perfil i no pugui anar a una Festa Major com la de Manresa en condicions normals i oficials.

La trajectòria que duu és ben significativa però... potser s'ha posicionat massa políticament i fins i tot els que manen el veuen contrapoder. I això que és molt jove! A mi m'agraden les seves cançons i apostaria per ell en una Diada Nacional a Barcelona organitzada pel Govern de la Generalitat però... dubto que hi arribi ara per ara i sobretot si continua fent amics de la "talla" dels que organitzaven el concert d'ahir. Perdoneu l'expressió però un cantant com ell, si vol dedicar-se a cantar per damunt de tot, cal que faci amics de totes les "talles", no només de talla "Alternativa". Espero que un dia el contractin per anar a omplir el Kursaal i no només el "Puigmercadal".

El final de les glaceres...

L'escalfament del Planeta és una realitat. No cal anar massa lluny per a adonar-se d'aquest escalfament global. A casa nostra el patim, a d'altres latituds el disfruten. Mentre aquí les collites de cereals minven cada any degut a les sequeres prolongades d'hivern i primavera, i la temporada de bolets no arriba mai ni mai per molt que se la esperi, a latituds com la de Moscou o Dinamarca es freguen les mans per tenir estius una mica més llargs i calurosos.

Enguany hem tornat a veure amb els nostres ulls éls efectes de l'escalfament planetari. La glacera més gran de la península, la de l'Aneto, redueix la seva superfície mica en mica malgrat que sembli tan i tan gran. L'efecte que ens fa, però, és que és la única neu -o glaç- que hi ha a tots els voltants en ple mes d'agost i per poca que se'n vegi sembla qui sap la que hi ha.

Per cert, el pic de l'Aneto, de 3404 metres sobre el nivell del mar, és el que queda més a l'esquerra de la foto. Els pics centrals o serra central, s'anomenen de Coronas, Pico Medio i Pico Maldito, i els que apareixen més a la dreta són els pics de la Maladeta.

Estimats Reis...

Estimats Reis de l'Orient,

Ja de molt petit els meus pares em van portar diverses vegades a aquesta terra de somni, d'un verd desconegut a les nostres contrades, amb aigües sobrants de llacs altíssims i fonts d'aigües brillants i deleroses de jugar amb les pedres mentre reposen de tant en tant en goles mig profundes. Una terra que em feia sentir a prop de la Natura, dels nostres orígens naturals, que m'empenyia a sortir a recórrer-la i a voler-la descobrir sense perdre ni un segon. Només les nuvolades impedien que els meus ànims sortissin fora per a alliberar-se. Aquesta és una terra sense semblant a casa nostra que fins i tot els seus habitants s'expressen diferent de nosaltres els catalans, la qual cosa ens enriqueix encara més al permetre'ns conèixer grups i territoris tan propers però tan diferents. Aquesta és una terra a la que jo voldria pertànyer, que no deixa de sorprendre'm, que m'inspira llibertat, que allibera la meva ment i m'empeny a descobrir-la, estimar-la. Aquesta terra és la Vall d'Aran. Per això estimats Reis d'Orient, us demano que no deixeu de protegir-la i que permeteu que cada any pugui visitar-la i la trobi, com quan era petit, plena de vitalitat natural i a punt per a mostrar-se esplèndida, com m'agrada a mi.

Reformes necessàries al bloc

Com haureu pogut observar he introduit unes quantes novetats al bloc per tal de que hi trobeu coses interessants i se us faci impossible viure sense ell. Darrerament no he realitzat massa aportacions al bloc però més d'un visitant m'ha demanat a veure què passava amb ell...doncs ara, encara que no hi faci cap aportació, sempre hi trobarà alguna novetat. De fet amb aquestes novetats s'aconsegueix que les visites al lloc virtual siguin més repetides, un dels principis de funcionament fonamentals de qualsevol lloc web.

Una de les novetats és la inserció de boniques fotos que s'actualitzen diàriament sobre la Natura en estat verge. Una altra funció que he incorporat és la del noticiari, és a dir, resum de notícies incorporades al Google News. I una cosa que no podia faltar tenint en compte l'origen familiar és la previsió del temps. No sé si és una bona eina de consulta de la previsió meteorològica ja que procedeix d'un web anglès però a l'espera d'un lloc en català deixarem aquest en funcionament.

Fins aviat i espero que us agradi.

Les llàgrimes més espectaculars

Ja sabeu que per aquestes dates, als voltants del 12 d'agost, el cel ja de per sí estrellat es converteix en un espectacle de llums on l'oasi estelar aparentment immòbil comença a moure's sense remei, i on l'ordre astronòmic (el Cosmos) esdevé una autopista amb trànsit dens (el Caos). Em refereixo a les "Llàgrimes de Sant Llorenç".

Nosaltres, és a dir, nosaltres dos i fins a una "grumete" de 20 persones vam anar a presenciar la floració d'aquestes llàgrimes a la muntanya, als Rasos de Peguera, on segons els experts -el Josep i la Júlia, els cunyats i germana- es podien veure en condicions òptimes. Així va ser. Vam presenciar caigudes llacrimals petites i curtes, llargues, amb flaix inclòs i amb encesa del material còsmic que ens va fer posar els pèls de punta més d'una vegada.

La nit ens va permetre observar també milers d'estrelles que no es poden veure a ull nu gràcies al telescopi del Josep -un estri bastant aparatós- el qual ens va anar mostrant la immensitat de l'Univers començant per la Lluna amb els seus cràters, continuant amb Júpiter -extremadament lluminós a ull nu i esplèndid a través de l'objectiu, essent capaços de veure també alguna de les seves llunes-, passant per nebuloses i planetes que han explotat... Tot del tamany de l'ull però d'unes proporcions que superen la nostra imaginació i capacitat intel·lectual.

La nit només va tenir un entrebanc, i quin entrebanc! El pobre Guillem va topar amb una cadena i va caure de cap a terra. La contusió va ser considerable i de fet va acabar la nit a l'hospital en observació amb els seus pares . Per sort ja torna a ser a casa i sembla que malgrat el mal de cap ja torna a tenir ganes de saltar i jugar com si no hagués passat res.

Ah, la Via Làctea, el rastre còsmic de la nostra galàxia, es va deixar veure perfectament i particularment em va tornar a fer adonar que malgrat el nostre egocentrisme els Homes som un "Res" al mig del "Tot".

La Rússia de sempre...

Danses com aquestes vam poder veure i disfrutar durant el sopar de gala que la caixa ens va oferir al Forum Hall de Moscou, un local on normalment fan lliurament dels òscars de l'acadèmia de cinema de Rússia.

La Rússia que ve...

Rússia era un país comunista, amb una economia totalment intervinguda que ara per ara ha desaparegut. Des de la caiguda del mur de Berlin i la capitalització del comunisme la capital russa s'ha convertit en el paradigma del capitalisme desenfrenat. Nosaltres vam poder-ho veure en persona. Un dels signes d'aquest capitalisme rus són els magatzems GUM, situats a la Plaça Roja mateix. Allí podreu trobar totes les grans marques de luxe mundials en unes galeries immenses. I, segons diuen, un cafè costa 9 euros.

Un altre símbol de la Nova Rússia és la publicitat en els espais públics. Com que la ciutat està en un procés de transformació total, sobretot a la zona més cèntrica, aleshores s'aprofita qualsevol reforma, rehabilitació o nova construcció per tal de fer publicitat.

Aquesta està pagada per les millors marques occidentals d'autos o de rellotges, però també de mòbils.

Rússia ha entrat també en el ritme de treball estressant. Treballar més hores que un rellotge i parar a dinar amb un embut. Els moscovites tenen nombrosos quioscos i paradetes on fer un frankfurt (no crec que ells l'anomenin així) i fer passar la gana del migdia o de la tarda.

La Rússia que han recuperat amb el liberalisme econòmic i polític és la de la religiositat i per tant de la proliferació d'esglésies ortodoxes. Aquestes han estat remodelades, restaurades, reformades, totes les paraules amb el prefix re- que vulgueu per tal d'adaptar-les als costums religiosos recuperats. N'hi ha de tots colors i formes i totes estan lluents com mai.

I la Rússia que torna més que no la Rússia que ve és la dels tsars. El tsar i la família Romanov van ser afusellats pels comunistes ara fa 90 anys i durant més de 70 anys van restar a l'ombra i totalment anorreats per les autoritats. Ara, amb l'entrada dels liberals encapçalats per Putin, els reis russos -anomenats tsars- tornen a estar a l'ordre del dia i se'ls mostra i exhibeix amb tota l'esplendor. El recinte del Kremlin, on residien i tenien les seves esglésies i on se'ls enterrava abans de que es traslladessin a viure a Sant Petersburg, torna a ser el lloc de Moscou més interessant turísticament i on es mostra l'esplendor d'aquells reis de Rússia. Del comunisme i les seves obres no se'n mostra res i s'evita parlar-ne i mostrar-lo.

Un volt per la capital russa

A Moscou poden veure's moltes coses però si voleu veure'n un resum podeu visitar el següent enllaç a Picasa: http://picasaweb.google.es/Jcamprup/Moscou

Val la pena fer objectius...

Ja som aquí! Hem tornat cansats com és habitual en aquests viatges Convenció però tot, sí sí tot, ha valgut la pena veure-ho.

A diferència del que us vaig explicar divendres passat en l'anterior missatge, en què el protagonisme se l'emportava bàsicament l'hotel Ritz, puc assegurar-vos que els tòpics preconcebuts que us recitava i que es basaven en la "falera" comunista, les armes, etc s'han desmontat completament al visitar la magnífica ciutat de Moscou. Moscou és per al turista bàsicament una ciutat Imperial que gira entorn de la figura dels tsars en lloc de girar entorn de la figura dels Comunistes, i també una ciutat Religiosa fruit de les seves nombrosíssimes esglésies cristiano ortodoxes amb cúpules en forma de bulbs de tots els colors imaginables.

També és una ciutat que es Capitalitza a marxes forcades i on les grans marques d'automòbils, sobretot alemanyes, es publiciten de mil maneres a través de plafons i rètols que pengen per tot arreu (façanes, baranes, faroles, etc). Moscou era abans la Capital Socialista però ara és la més Capitalista del món, on es poden veure tantes limusines i botigues de luxe com a la Cinquena Avinguda de Nova York. Però també s'hi poden veure molts indigents demanat caritat i també "borratxos" que no s'aguantes ni drets. Però malgrat això la ciutat no dóna sensació d'inseguretat i ens vam passejar a totes hores amb plena llibertat.

Aviat us farem cinc cèntims amb més detall del periple per la capital russa.

I després de la pluja...Moscou

Després de viure i patir la sequera -que no secada- més bèstia i a hores d'ara "rídícula" de tota la meva vida, toca gaudir d'uns moments d'esbarjo a una de les fronteres d'Europa: Moscou. La capital russa, la ciutat dels comunistes soviètics, de Lenin i Stalin, de les desfilades de míssils i tropes amb armes fins a les dents, la de les màfies i el KGB, la dels tsars, etc i sobretot la de la hiperfamosa Plaça Roja on l'any 1987 va aterrar-hi una avioneta amb un pilot alemany de 18 anys -Mathias Rust es deia-, ens espera aquest cap de setmana on hi aterrarem en avió directe d'Iberia des de BCN amb els companys de feina de la caixa.

El viatge serà realment interessant però amb les dades que tenim a priori pot arribar a ser fins i tot "glamurós" ja que passarem la nit en el que diuen ser el millor hotel de la ciutat, el Ritz. Les fotos que n'he vist són espectaculars i en algun bloc s'informa que és un hotel perfecte per als oligarques de tot el món, d'aquí que es qualifiqui amb cinc estrelles i luxe. Visiteu si no http://images.google.es/imgres?imgurl=http://img.timeinc.net/time/asia/magazine/2007/0820/moscow_0820.jpg&imgrefurl=http://www.time.com/time/specials/2007/article/0,28804,1642444_1659470_1651874,00.html&h=460&w=670&sz=124&hl=ca&start=23&tbnid=fAsJ-GbOIpswpM:&tbnh=95&tbnw=138&prev=/images%3Fq%3Dritz%2Bmoscu%26start%3D20%26gbv%3D2%26ndsp%3D20%26hl%3Dca%26sa%3DN, o bé http://images.google.es/imgres?imgurl=http://www.theage.com.au/ffximage/2007/07/03/cmRitz_article_wideweb__470x351,0.jpg&imgrefurl=http://www.theage.com.au/news/travel/moscow-excess-hits-new-heights/2007/07/03/1183351176574.html&h=351&w=470&sz=32&hl=ca&start=28&tbnid=NyvnFFf2IrOkeM:&tbnh=96&tbnw=129&prev=/images%3Fq%3Dritz%2Bmoscu%26start%3D20%26gbv%3D2%26ndsp%3D20%26hl%3Dca%26sa%3DN.

De totes maneres el millor de tot és conèixer la ciutat i no preocupar-se per res ja que les visites estan totes lligades i els àpats també. Esperem poder-vos-ho explicar la setmana entrant.

Política en temps de sequera...

Decepcionant és l'actuació dels polítics catalans envers la "galopant" sequera que pateix tot el nostre territori. El que no s'entén és que davant d'una situació de necessitat com l'actual, hi hagi qui vulgui treure'n partit a costa de la "debilitat" del consens dins el govern. Em refereixo als de Convergència i Unió quan volen demostrar davant l'opinió pública que ells ja ho havien predit i que fins i tot havien planejat una solució a mig i llarg termini: el ditxós Roina o Rhone.

Dins del Govern hi ha bastants problemes, sobretot entre els socis petits. Esquerra té problemes de cohesió interna per la suposada lluita fratricida entre els seus caps, i no són dos, resulta que ara són tres o quatre (Carod, Puigcercós, Carretero, i més que van al darrera). Iniciativa carreteja també problemes després de la debacle electoral del mes de març, però els problemes més importants són a causa de la sequera ja que ser abanderats de la sostenibilitat i signar un Decret de portada d'aigua a Barcelona des de l'antitransvasable riu Ebre comporta dissidències dins del partit a nivell regional, sobretot a les Terres de l'Ebre. Això mateix li està passant als d'Esquerra, que a més tenen un representant de la Generalitat a les mateixes Terres de l'Ebre, el qual s'ha posicionat sempre en contra del pretès i mal anomenat "transvasament" d'aigua cap a Barcelona. Això li ha valgut algun comentari "veu en off" del mateix President Montilla sobre la seva continuïtat. Ah, i la darrera notícia és la participació de membres d'Esquerra en la propera manifestació "antitransvasament" el mes de maig mentre els d'Iniciativa diuen que ells en principi no hi aniran -ja canviaran!- mentre a Palau se signa el Decret pel transvàs de l'aigua.

Crec que aquesta manera de fer política és insostenible: decidir una cosa i fer veure que mires cap a l'altra banda és molt mal valorat. En altres temps en diríem que s'és un "cara-girat". Doncs bé, els polítics de Catalunya estan essent molt "cara-girats" en aquesta qüestió de l'aigua, tiren la pedra i giren la cara cap a una altra banda, siguin d'esquerres o de dretes. Per això crec que el millor seria que es trenqués el Tripartit, començant per Esquerra -malgrat la feina ben feta d'algun dels seus consellers (Manuel Tresserras)- ja que mantenir aquest discurs en el Govern i fer pressió al mateix Govern en què estàs a través de manifestacions és del tot "rocambolesc" i contraproduent.

En aquest sentit estic ben a favor de les darreres declaracions d'en Carretero sobre la necessitat de sortir del Govern. Mantenint aquesta situació el que es fa és beneficiar precisament a qui més s'ha beneficiat fins ara de les contradiccions dels petits socis del Govern, és a dir els Socialistes. Ara bé, com és que tots els partits tenen problemes interns de contradiccions en temps de sequera, sobretot a les Terres de l'Ebre, i en canvi els Socialistes no en tinguin ni un? Tan cohesionats estan els socialistes malgrat el transvasament proposat? És que tots els "marrons" d'aquesta catàstrofe que és la sequera només se'ls poden endur els petits partits polítics? Tots els representants socialistes de Tarragona estan a favor del transvasament? I els de Lleida? I els de Girona? No entenc res de res. Montilla i companyia han sapigut mantenir-se al marge de la forta discussió partidària i territorial de la política, mantenint-se immaculats davant l'opinió pública, i vessant totes les crítiques al conseller de Medi Ambient, un pes pesant de la política que no crec que acabi bé.

Manar és molt temptador però no a qualsevol preu!

Andorra s'ha posat les piles

Aquest cap de setmana hem estat fora, a Andorra i hem pogut constatar que la voràgine del consum i del comerç desenfrenat que anys enrere promovia el Principat, ha canviat. Allò que pensàvem que era Andorra, una botiga de cap a peus, on catalans, francesos i espanyols visitàvem per anar a carregar de sucre, oli, licors i sobretot tabac i combustible, s'ha acabat. Andorra no és només aquest model de "superconsum" i segurament us demanareu per què. Doncs perquè el Principat ha près consciència que no és un model sostenible i que el Turisme només de compres no és vàlid al segle XXI. Cal oferir alguna cosa més. Andorra té bastant més a oferir i nosaltres vam descobrir-ho aquest cap de setmana.

Andorra és el país del Pirineus. Si no ens ho creiem vegeu la següent foto situada a la Vall de Sorteny.

Andorra és un país de museus molt ben preparats. Un d'aquests museus és el que mostra les antigues fargues on es produïa el ferro. La Farga Rossell, a La Massana, ara és un museu on es pot conèixer aquesta activitat industrial d'una manera totalment interactiva i, per l'experiència que vam tenir-hi, totalment personalitzada, ja que vam ser els únics visitants i la guia ens va atendre més que bé!Andorra era un país productor de tabac i ara és un país que mostra com es feia el tabac en una de les seves fàbriques, la Reig.

Andorra és també un país amb establiments hotelers dignes de mencionar, com l'Hotel Coma, a Ordino, on vam poder gaudir de la seva hospitalitat i també de la seva cuina. El cuiner es mereix un aplaudiment ja que ens va preparar uns menús "de categoria". I l'hotel està emplaçat cara sud amb unes vistes molt boniques de les muntanyes d'Arinsal.

Andorra és també un país ple de Romànic però aquesta vegada no el vam anar a visitar. Malgrat això, de camí cap a casa, vam visitar-ne un exemplar anomenat Sant Esteve de Coll de Nargó, una església amb un campanar increïble que és digna de qualsevol llibre o manual d'història de l'art.

Ah, de pluja i neu tanta com en vulgueu! Però això no vol dir que s'hagi acabat la sequera! El pantà d'Oliana estava en la situació en què podeu veure...

El riu Segre aportava ahir tanta aigua com podia a l'embassament per a paliar la ditxosa sequera.

Les rebaixes han arribat al teatre: "Cabaret" a mig gas

La setmana passada vam anar a BCN a teatre a veure una de les obres "estrella" de la temporada, l' àmpliament publicitada "Cabaret". L'obra està considerada com un musical dels clàssics que fins i tot va arribar a la gran pantalla de mà de la Liza Minnelli. Aquest últim mes ha estat de promoció a televisió en hores punta per a acabar d'esprémer la temporada, fent rebaixes i promocions de preu per a omplir la sala però... entre poc i massa tantes rebaixes!

La qüestió és que vam agafar la sessió de tarda en què la majoria d'assistents eren de la tercera edat i vulgues o no l'ambient era una mica "carrincló", amb la qual cosa no estàvem en la millor salsa. Després, a l'entrar al teatre Apolo, ens vam adonar que no era el millor teatre de BCN (mala visió des de la grada, eco de la gent que parlava a les butaques davant nostre...). I finalment l'espectacle, en el que ja no actuava l'estrella principal (la catalana de Girona) i els actors no se'ls sentia prou bé (mala sonorització).

En definitiva, fer "Cabaret" en aquestes condicions de rebaixes tan importants, gairebé seria millor que no la prorroguéssin i la treguin -sense contemplacions- de la cartellera de Barcelona.

Nota: és possible que la baixa valoració de l'espectacle que denota aquest article estigui influïda per l'assistència el mes d'octubre passat a l'obra "Els Miserables" al Queen's Theatre de Londres (d'alt nivell interpretatiu i argumental).

Tot menys Publicitat (Tibet 1-Xina 0)

Aquests dies estem presenciant una onada de protestes contra la Xina per la seva repressió sobre el Tibet. Totes elles han vingut propiciades per l'encesa de la flama Olímpica i el seu Tour per les principals ciutats mundials, en especial les més capitalistes i riques com ara les europees Paris i Londres, i les americanes Nova York, San Francisco i Los Angeles. No és gens extrany que siguin aquestes i no unes altres les ciutats que acullen la torxa Olímpica i és que són precisament aquestes les que tenen més influència en l'anomenat Moviment Olímpic (totes han estat seus olímpiques o subseus, o tornaran a ser-ho ben aviat). Però també han estat aquestes perquè els principals patrocinadors del gran esdeveniment tenen les seus en aquests països d'origen: Kellogg's, Coca-Cola i Yahoo són empreses fortament relacionades amb l'olimpisme perquè les Olimpíades els faciliten arribar a l'objectiu plantejat en el seu programa de comunicació, i per altra banda els permet aconseguir bons resultats econòmics.

Les protestes tibetanes estan aconseguint un fort ressò mediàtic degut a l'olimpíada que s'ha de celebrar a Pekin aquest estiu, però aquesta presència en els mitjans està facilitant la projecció comunicativa dels patrocinadors del Tour de la torxa olímpica en aquestes ciutats? Crec que si féssim una enquesta per Internet demanant als internautes sobre si durant els actes del recorregut de la torxa han vist la presència de les marques comercials en els mitjans, hi hauria un no rotund.

Penseu que tot acte relatiu a l'olimpisme té un vessant esportiu i institucional relacionat amb els valors que transmeten els Jocs, però sempre hi ha el vessant comercial que sosté totes les activitats esportives dels Jocs. Sense patrocinadors no hi hauria Jocs. Però si els patrocinadors volien aprofitar el recorregut de la torxa olímpica per a realitzar activitats de marketing i promoció de vendes... em sembla que el "tiro els ha sortit per la culata". Hauran d'esperar a que els resultats de les seves activitats de Marketing a la Xina els siguin més profitoses del que ho estan essent als principals mercats occidentals. Segurament ho seran.

Però en vistes dels resultats aconseguits fins ara, la "marca" més projectada als mitjans ha estat la del "Tibet" amb la seva "bandera nacional". Segur que la majoria de nosaltres desconeixíem com era però a hores d'ara seríem ja capaços de reconèixer-la com reconeixem la de França o els Estats Units.

Per ara el resultat publicitari és escàs si no nul per als patrocinadors del Jocs i el malhaurat Tibet guanya al gegant xinès per un a zero.

Contradiccions en temps de sequera, però sequera al cap i a la fi...

Llegia avui en un d'aquests prestigiosos diaris digitals que després d'uns mesos realment secs a Banyoles, en què el llac es trobava en una situació de mínims gairebé mai vista, resulta que aquest ha recuperat de sobte el seu aspecte i volum en els darrers dies gràcies a les pluges del mes de març passat. Quants litres han caigut doncs a les comarques de Girona en aquest període? Hem de tenir en compte que aquest llac no té origen fluvial sinó subterrani i això significa que l'aigua de la pluja s'ha filtrat a través del sòl i dels boscos i ha acabat omplint cavitats subterrànies i finalment ha donat sortida al mateix llac, fent-li recuperar el seu aspecte més amable. Quant de temps resistiran les cavitats freàtiques per a mantenir el llac en el nivell que ara ha recuperat?

Al mateix temps llegia en un diari d'abast nacional, també en la seva edició digital, que un tribunal ha emès una sentència denegant una sol·licitud per a l'obertura d'una nova estació d'esquí a la província de Lleó, segons diu la mateixa, per qüestions de canvi climàtic. Aquí, a Catalunya, ja estan en marxa les obres de creació d'una nova estació d'esquí a la Vall Fosca, prop de La Pobla de Segur, al Pallars Jussà, que evidentment han estat autoritzades sense massa prejudicis mediambientals.

Com més acusada sigui la sequera que malauradament patim i patirem més ens adonarem de les equivocades decisions que s'han pres a raó del sempre buscat creixement econòmic. Per això per una vegada voldria lloar la valentia d'uns jutges davant la decisió de negar el creixement en una zona de muntanya en favor de la sostenibilitat i del futur d'una terra. Ara convindria que jutges d'altres regions -com les situades a la costa valenciana, catalana, andalusa i sobretot les urbanes- comencessin a actuar per tal d'impedir l'expansió urbana a l'estil americà -caseta, jardí i piscina- que han promogut poders i institucions en contra del que s'entén efectivament per creixement sostenible i respecte al medi. Ah i que en prenguin bona nota els ajuntaments d'aquí a la vora perquè aquests han potenciat un creixement pensant que el país tenia recursos il·limitats i ara resulta que no els tenim. Catalunya és un país pobre en recursos excepte en els recursos humans, que ho tinguem ben clar!

Un cap de setmana complet, complet!

Hi ha una expressió catalana que expressa molt bé l'activitat que vaig tenir (sóc el Joan) aquest cap de setmana passat: anar a preu fet. S'acabava el mes de març i de tanta activitat que vaig tenir semblava també que s'acabava el món. Però tot va bé si acaba bé i de fet va acabar prou bé.

Dissabte al matí, ben d'horeta, vaig dirigir-me a Barcelona per tal de presentar-me a unes oposicions que convocava la nostra caixa. El temari de què constava les oposicions era prou avorrit com per no presentar-s'hi però calia fer un esforç. Econòmicament -guanyar-les- no suposen una millora significativa. Un dels factors que influïen en la baixa motivació per a presentar-s'hi era el número de places convocades -24, vint-i-quatre- i el número de candidats opositors -oficialment 409, quatre-cents nou-. Les possibilitats són més aviat reduïdes (24/409= 7.76%) però si a sobre la motivació no t'acompanya suposo que el resultat no podrà ser massa bo. No obstant això, no puc dir que el test -de 130 preguntes/afirmacions i quatre possibles respostes- m'anés tan malament com hagués pogut pensar incialment. Vaig deixar poques qüestions sense respondre, les de càlcul em van anar prou bé -tot i que les temia-, i crec que en general vaig respondre amb bastanta lògica. Com diuen en castellà: "la suerte está echada".

La tarda de dissabte va ser mogudeta: assaig amb la coral i Reunió anual de socis. El més important és que es va mantenir el President, que les propostes van engrescar força als cantaires i que a nivell social -repeteixo "social"- l'Entitat està ben orientada cap a nous públics. També vam agrair amb una placa la col·laboració de la cantaire Fina Borràs per la seva aportació positiva a la coral aquests darrers anys.

Diumenge va ser un dia complet: el matí esmorzar i passejadeta relaxada amb uns amics de Manresa. Però el plat fort del cap de setmana va venir després, a la tarda.

L'enregistrament de l'esperat CD de la Coral La Nova Harmonia em feia especial il·lusió però avui, dos dies després de la primera sessió, me'n fa el doble. Per què? Perquè la gent, els cantaires de La Nova Harmonia, van demostrar que estaven per la feina i al servei de la coral en aquest moment tan crucial de la història de l'Entitat. Però també perquè molts cantaires han respost a la iniciativa de disseny de la portada del disc. Les propostes han estat nombroses i a més de molta qualitat. Totes podrien ser perfectament portada del disc de la nostra coral i per això els vull felicitar.

Les gairebé 6 hores que va durar la sessió van ser molt profitoses i una experiència que ens va enriquir a tots i penso que la vam gaudir de valent. Ara bé, un cap de setmana dur com aquest deixa seqüeles i si no pregunteu-ho als meus braços i espatlles!

Gràcies, mil gràcies!

Uns dies després de la xerrada àudiovisual sobre Islàndia a Oló, organitzada pel Centre Excursionista, voldríem donar-vos gràcies a tots els que vàreu venir dissabte i vau "aguantar" les nostres explicacions i vivències viscudes a Islàndia. Diem "aguantar" perquè, malgrat que havíem previst dedicar només una hora a l'àudiovisual, es va allargar més del que potser era convenient -fins a una hora i tres quarts- i segurament a més d'un se li va fer llarg. El problema és que hi havia prop de 150 diapositives, totes elles amb alguna cosa interessant, i l'altra que Islàndia dóna per molt, i per això és considerada una de les últimes fronteres d'Europa a nivell natural.

A nosaltres particularment ens va agradar molt poder-ho fer i també veure que tanta gent els interessava el tema. Esperem poder repetir l'experiència amb algun altre viatge inoblidable per la nostra estimada terra.