Les llàgrimes més espectaculars

Ja sabeu que per aquestes dates, als voltants del 12 d'agost, el cel ja de per sí estrellat es converteix en un espectacle de llums on l'oasi estelar aparentment immòbil comença a moure's sense remei, i on l'ordre astronòmic (el Cosmos) esdevé una autopista amb trànsit dens (el Caos). Em refereixo a les "Llàgrimes de Sant Llorenç".

Nosaltres, és a dir, nosaltres dos i fins a una "grumete" de 20 persones vam anar a presenciar la floració d'aquestes llàgrimes a la muntanya, als Rasos de Peguera, on segons els experts -el Josep i la Júlia, els cunyats i germana- es podien veure en condicions òptimes. Així va ser. Vam presenciar caigudes llacrimals petites i curtes, llargues, amb flaix inclòs i amb encesa del material còsmic que ens va fer posar els pèls de punta més d'una vegada.

La nit ens va permetre observar també milers d'estrelles que no es poden veure a ull nu gràcies al telescopi del Josep -un estri bastant aparatós- el qual ens va anar mostrant la immensitat de l'Univers començant per la Lluna amb els seus cràters, continuant amb Júpiter -extremadament lluminós a ull nu i esplèndid a través de l'objectiu, essent capaços de veure també alguna de les seves llunes-, passant per nebuloses i planetes que han explotat... Tot del tamany de l'ull però d'unes proporcions que superen la nostra imaginació i capacitat intel·lectual.

La nit només va tenir un entrebanc, i quin entrebanc! El pobre Guillem va topar amb una cadena i va caure de cap a terra. La contusió va ser considerable i de fet va acabar la nit a l'hospital en observació amb els seus pares . Per sort ja torna a ser a casa i sembla que malgrat el mal de cap ja torna a tenir ganes de saltar i jugar com si no hagués passat res.

Ah, la Via Làctea, el rastre còsmic de la nostra galàxia, es va deixar veure perfectament i particularment em va tornar a fer adonar que malgrat el nostre egocentrisme els Homes som un "Res" al mig del "Tot".