Reconec que vaig fer campana…

Les campanes no han format part mai del meu vocabulari ni tan sols del meu modus operandi. De fet, sempre havia estat en contra de la campana per molt pal que em fes l’assignatura o el profe que la donava. Però fa 10 anys em vaig veure obligat a fer-la ja que l’ocasió s’ho mereixia, si més no a priori.
Era un divendres fred de desembre, el 12, quan el poble d’Oló, aïllat històricament dels principals eixos viaris de la Catalunya Central, s’obria a un nou futur de més esperança. Dic això perquè aquell divendres de desembre de fa 10 anys es va inaugurar el darrer tram que quedava per obrir de l’Eix Transversal de Catalunya.
L’acte es va realitzar a porta tancada en una carpa que es va muntar a l’entrada del túnel de Fontfreda. Jo, acompanyat del Xavi Guardiola –que no sé si també feia campana- ens vam apropar però va ser impossible poder veure res del que es feia dins, tot i que hi havia molta concurrència. Aquella va ser la primera decepció del dia i no seria la única…
El poble d’Oló vivia amb expectació la inauguració de l’Eix i de fet va preparar a corre-cuita una festa de benvinguda a l’autoritat que l’inaugurava, el President Pujol, el primer dels presidents de la Generalitat que es dignava a visitar el nostre poble, però que ho feia en el darrer tram ja de la seva vida política. Ell seria la segona decepció del dia…
Els bastoners d’Oló van encarregar-se de fer unes ballades als jardins de l’Ajuntament, essent avisats només uns pocs dies abans de l’acte. Després es va fer un pica-pica a l’aire lliure amb la presència del President Pujol i alguna autoritat més. El President no va fer cap declaració pública en aquell moment i va intercanviar algunes impressions amb olonencs com el meu padrí Joan i també ho va fer amb mi i en Xavi, els quals li vam informar de la voluntat de celebrar els 25 anys de la primera Trobada Nacional de Bastoners. El President va dir que això ho portava no sé qui de la Conselleria de Cultura i que parléssim amb ell per a tirar-ho endavant. De fet se’ns va treure de sobre i es va mostrar bastant distant. Segona decepció del dia…el President no és tan proper com ens pensàvem i ens feien veure els mitjans de comunicació…
L’acte i visita s’acabava amb un dinar. Oló, com el poble castellà o manxec de la pel·lícula “Bienvenido Mister Marshall”, s’abocà al dinar i esperava poder relacionar-se i explicar les necessitats que tenia el poble. El President Pujol, home d’una agenda molt plena, ens dedicà tant temps com influència tenim els pobles petits en vots, és a dir, gens. Resulta que va dina r amb un embut perquè havia de marxar a no sé on i dedicà unes paraules als oients: “Olotencs…”. Tercera decepció: el President de la Generalitat no sap ni el gentilici dels que vivim a oló, olonencs.
Oló, després de la visita llampec del President, continua amb greus mancances però amb l’Eix Transversal en funcionament. L’Eix, 10 anys després de la inauguració ens deixa alguns aspectes positius i alguns de negatius. La població ha augmentat un 10% segons les dades que es van fer públiques la setmana passada al Regió-7 (1070 habitants) quan el panorama i situació econòmica del 1997 no era precisament falaguera ja que més de 130 persones havien quedat a l’atur pel tancament d’Hemalosa. Avui, 10 anys després, Hemalosa forma encara part de l’skyline del poble a través d’un pàrking i unes parets a mig caure en el punt més concorregut del poble.
De cara enfora la nostra projecció s’ha mantingut baixa o gairebé nul·la malgrat alguns esforços com la fira de Nadal o el Consorci de Turisme del Moianès. L’Eix, això sí, ha ajudat a molts passavolants a reconèixer-nos com “els de Santa Maria” en lloc d’Olonencs com som. A això hi ha ajudat erròniament –al meu parer- els rètols de l’Eix on amb lletres grans es destaca “SANTA MARIA” en lloc de destacar el que ens fa realment diferents, que és “OLÓ”.
Negativament també hem de lamentar la pèrdua de dos olonencs, un al cap de pocs dies d’obrir-lo, el fill gran de Rojans, i anys després un empleat de l’Ajuntament, de cognom "Anglarill" que topant amb una tanca reflectora a la sortida d’Avinyó al final de la pujada de la Riera hi va perdre la vida.
Negativament, i puc parlar per la meva experiència política, he de continuar insistint, que malgrat l’obertura que representa l’Eix Transversal, Oló continua essent un poble desubicat, que no sap bé on pertany i on li convé pertànyer. El Moianès no ens projecta prou ni ens soluciona massa problemes, el Bages va cap a una metropolització del Pla, i Osona no té res a veure amb nosaltres malgrat estar tan a la vora. Cal discutir el projecte de poble que volem i despolititzar la vida pública malgrat que actualment podríem aprofitar la influència del conseller Puigcercós al Govern.
A 10 anys vista d’aquella inauguració em veig capaç de relativitzar aquella campana que vaig fer aquell divendres. Crec que només vaig faltar a una assignatura, sota la idea de que era un dia històric. El President Pujol segurament també era conscient de que la inauguració de l’Eix era un fet històric, però també puc ben assegurar que la seva visita va ser una veritable campana.

Vichy Catalan: anem bé amb empreses com aquestes...

Avui faig una aportació que tindrà dues vessants ben clares: la primera té a veure amb el respecte a la llengua, la nostra, la catalana; i l'altra des del punt de vista del Màrqueting i com no s'ha de fer una nota de premsa.

Tots estareu al cas de les darreres notícies aparegudes sobre la guerra de l'aigua termal de Caldes de Malavella entre el balneari Vichy Catalán i el balneari Prats. Aparentment tot és una qüestió d'interessos per l'explotació de les aigües termals d'aquesta localitat gironina però a mi particularment m'interessa una cosa que va succeir a principis de setmana: el comunicat de premsa de l'empresa Vichy Catalán per a aclarir la situació.

Com ja sabeu el balneari Prats va aparèixer als mitjans de comunicació a finals de la setmana passada per a denunciar que des del dia 31 d'octubre que Vichy Catalán no li subministrava aigua del manantial. El país i fins i tot el poble de Caldes es va posicionar a favor d'aquest balneari gràcies a la manipulació de la informació que sobretot la televisió ens va fer arribar als televidents. Jo, particularment esperava que Vichy Catalán, una empresa i una aigua ben coneguda a Catalunya, donessin la cara i apareguessin als mitjans informant de quina era la seva posició en respecte al litigi i a les notícies aparegudes. Aquest comunicat va arribar finalment el dia 5 de novembre, crec que massa tard, i en un format un pèl "desfassat". Després explicaré perquè penso això, però ara em centraré en l'atac a la llengua per part d'una empresa que jo em pensava que era respectable i arrelada al territori -ara he vist que els que la governen no estan tan arrelats com em pensava-.

Resulta que emeten el comunicat als diaris de més audiència, entre ells "La Vanguardia", i en ell expliquen, en català -presumiblement- tots els fets punt per punt de la guerra dels balnearis. Tot molt bé, estructurat, però... al tercer paràgraf em trobo amb el primer despropòsit i atemptat a la llengua: l'ús d'"el qual, la qual, els quals, les quals, quin, quina, quins quines". Resulta que el que ha escrit el text i que deu formar part del gabinet de comunicació del grup Vichy Catalán no sap utilitzar-los o bé desconeix la seva existència i es dedica a canviar totes les formes castellanes conegudes per "cuyo, cuyas, cuyos, cuyas" per "el qui, la quina". Des del meu punt de vista és una barbaritat però és que més endavant torna a fer el mateix. Després de llegir-lo tot comprenc el perquè una empresa d'origen català com aquesta no ha canviat el nom durant la seva llarga història i continua dient-se Vichy Catalán.

Des del punt de vista de Màrqueting els comunicats de premsa han de sorgir en el moment adequat, previ o a l'inici d'una possible crisi, per tal de poder tallar en sec el mal que es pugui haver fet a l'empresa o al seu nom comercial pel fet d'haver aparegut en els mitjans relacionada amb algun fet negatiu. Un comunicat de premsa és essencial per a la política de comunicació d'una empresa ja que redueix el "soroll" de les notícies aparegudes en els mitjans a més d'oferir un aire de serietat, formalitat o solemnitat. Comunicats de premsa en fan tot sovint empreses com Repsol quan tenen una fuita en algun vaixell de petroli, o una empresa química quan té una fuita de gasos lacrimògens, etc. Vichy Catalán en va fer ús però al meu parer massa tard per a tallar les informacions contradictòries sobre el seu paper en la crisi de subministrament d'aigua al balneari Prats, sota un format massa seriós, de disseny més propi d'una empresa dels anys 20 que del segle XXI, i a sobre que van tenir temps més que suficient per a redactar-lo correctament resulta que el fan públic i hi ha faltes d'ortografia i gramàtica. Em va decebre molt malgrat que de jove en vaig ser consumidor diari. Avui, Vichy Catalán em sembla una aigua massa salada però a més decepcionant en els aspectes que us he descrit.

I vam anar a veure un musical

Els Miserables ja hem tornat de Londres i amb moltes ganes de repetir una experiència com la que hem viscut. És ben sabut que érem un grup bastant nombrós i que costa organitzar-se i prendre decisions però...he de dir que som un grup "collonut" i que tots anàvem amb moltes ganes de passar-nos-ho bé i de disfrutar de la ciutat, del musical i sobretot de nosaltres mateixos. Per això penso que ens van quedar ganes de repetir l'experiència ben aviat.

A tots aquells amics nostres que no heu pogut venir aquesta vegada de viatge i que segur que teniu ganes de veure la nostra experiència us donem l'adreça on podreu veure les nostres fotos i "viure-les" una miqueta. Aquí la teniu: http://picasaweb.google.es/Jcamprup/MISERABLES_LONDRES

La dita de l'any..."Yo no me llamo José Luis"

Catalunya és un país singular i plural al mateix temps i des de sempre ha mantingut un esperit d'acollida amb la gent nova que arriba a casa nostra. La nostra terra és una terra de pas entre el sud d'Europa i Europa pròpiament dita i això ens fa singulars, però al mateix temps provoca que també siguem plurals. A casa nostra ha arribat gent de tot el món en els darrers temps però en el passat menys immediat van arribar bàsicament andalusos, extremenys, castellans, gallecs i aragonesos. Gairebé res! Què vull dir amb aquesta introducció? Doncs que de tant plurals que som resulta que perdem el poc que ens queda de singulars. És a dir, que de tant obrir la porta resulta que al final ens l'acaben tancant als morros. Una expressió d'aquest diríem que sentiment plural i singular el va expressar ahir a la nit el Sr.Josep-Lluís Carod-Rovira a un programa de TVEspanyola, "Tengo una pregunta para usted", on va replicar contínuament els que li feien preguntes quan se li dirigien amb un "Sr.José Luis". Per a mí aquesta frase serà la frase de l'any i crec que a partir d'ara els catalans ja no faran/em ostentació del "burro català" o del "seny" sinó que el nostre lema a l'exterior serà el de "Yo no me llamo José Luis", i Tú? La intervenció genial i la dita és digna de qualsevol publicitari. Si no compareu-la amb aquella frase que es va fer famosa per Nadal en un espot de telefònica on un nen agafava el telèfon i trucava a tothom dient: "Hola, soy Edu, feliz Navidad". A que es va fer famosa? Doncs a mí em sembla que aquesta del Carod té taules per a convertir-se en un hit als mitjans.

"Yo no me llamo José Luis", sona bé no?

Perquè no sigui dit...

Perquè no sigui dit que tiro fotos a la babalà com ho fan els japonesos us penjo aquesta foto al meu bloc on es poden distingir dos dels símbols del Regne Unit: el Big Ben i l'Underground. La foto va ser presa el divendres cap a migdia al sortir d'una de les boques de metro de l'estació de Westminster.

Una foto maca, no m'ho podeu negar.

Ostres, és que no parem de voltar!

No voldria que els que normalment doneu un cop d'ull al nostre bloc us féssiu la idea equivocada que som una parella que no fem més que voltar, però...la veritat és que no parem de voltar i voltar. Sense anar més lluny aquest pont llarg del 12 d'octubre l'hem passat divinament a Londres en companyia de molts dels lectors del nostre bloc. Ens ho hem passat "xupi"! Ja en parlarem en detall més endavant o quan estigui més inspirat ja que porto una "ressaca" que no tinc ni ganes d'escriure tampoc, una ressaca tan galopant com la que portàvem tots el divendres passat en aquesta foto.

Les stavkirke, romànic de fusta (Vacances 5)

Continuem el viatge en direcció nord passant per una ciutat encreuament de carreteres, Honefoss, coneguda per la seva cascada i l'aprofitament industrial de la mateixa.

Segons llegim a la guia, Honefoss està situada en una zona coneguda per l'existència d'óssos a les seves rodalies, on s'ajunten un parell de rius bastant cabalosos procedents de les zones muntanyoses del parc nacional de Jotunheimen. El temps s'aguanta pels pèls i es manté emboirat. Agafem el cotxe i anem seguint la vall del riu Begna, un riu poderós i fosc, en una vall molt llarga, plena de boscos d'avets, i també plena de petits nuclis de població rural enfilats a mitja muntanya. El paisatge, malgrat que poc lluminós a causa del temps, es va mostrant amable i plenament verd. Després d'uns quants quilòmetres per la "carretera principal" ens desviem cap a una vall paral·lela on sembla ser que hi ha una de les millors esglésies de fusta -stavkirke- de Noruega, la de Hedalen.

Abans de decidir-nos a visitar Noruega desconeixíem totalment l'existència d'aquestes joies arquitectòniques i històriques, per això, saber que estàvem a punt de visitar la primera ens causava cert nerviosisme. La veritat és que no ens va decebre gens i ens va sorprendre el bon estat de conservació i l'entorn en el que es trobava emplaçada l'església. L'església no estava al mig d'una població, ja que com aniríem descobrint al llarg del viatge, els pobles de Noruega estan molt dispersos i no tenen centres urbans gaire ben delimitats com passa a casa nostra. Estava a les afores del que seria pròpiament el centre urbà -on per cert, sempre sol haver-hi una botiga de queviures- i sempre al bell mig del cementiri, però no un de qualsevol, sinó una esplanada plena de tombes al terra, amb les seves flors i làpides ben conservades.

El que també ens va sobtar és que aquest espai al voltant de l'església no era considerat un lloc inhòspit i "evitable" sinó al contrari un lloc on anar a pensar, passejar i com no pregar pels difunts. Allí mateix, a Hedalen, vam poder viure com els noruecs visiten els cementiris i no tenen el sentiment que tenim nosaltres del cementiri com a cosa tabú. Ara bé, els seus cementiris tampoc són tan lletjos com els nostres.

Una altra cosa que vam agrair i que a casa nostra és tan difícil de trobar és l'existència de lavabos en els llocs públics de visita. Nosaltres, que feia estona que viatjàvem, vam fer ús dels serveis mirant de deixar-ho tot net. L'església de Hedalen era considerada monument nacional i tenia un plafó amb les característiques de l'església a l'accés i un indicador dels serveis de l'emplaçament.

Vam tornar a agafar el cotxe i desfent camí per a incorporar-nos altre cop a la carretera principal i seguint de nou instruccions de la guia ens vam desviar altre cop per a visitar la segona stavkirke de la tarda, la de Reinli. Aquesta estava en fase de restauració però l'entorn en què es trobava, molt més elevada sobre la vall principal i envoltada de cases de pagès, ens va recordar a les valls suïsses.

L'església estava situada a la falda de la muntanya i tenia el campanar, també de fusta, totalment separat de l'església. Evidentment l'església estava envoltada del cementiri i també tenia una caseta que en hores de màxima afluència estava oberta i on es podien comprar records. Nosaltres, com a turistes del sud i llatins, anàvem ja fora d'hores noruegues. L'església estava tancada per les obres i en ella es podia observar perfectament la base de pedra de la construcció que la permetia sobreviure a la humitat del país.

El temps continuava inestable però no queia cap gota i a nosaltres ens quedava encara una estona de ruta abans d'arribar a la primera destinació: Leiva. Aquesta localitat era coneguda per estar situada en una de les zones de lleure -esquí, bany, muntanya i esport- més importants de Noruega, prop de Fagernes, que era el nucli més important de la regió. En aquesta població havíem de passar una nit en un bungalow situat dins d'un càmping, però...la feina que vam tenir per trobar-lo! Resulta que anant per la carretera principal trobem l'indicador de la població i el que passa més sovint a Noruega és que passis pel centre urbà i siguis fora en un tres i no res sense trobar cap indicador clar d'on estan els serveis de la població. Doncs bé, entrem a Leira i sortim sense ni tan sols veure clar que havíem entrat a la població i ja n'havíem sortit. Continuem la carretera principal i anem a parar a Fagernes. Tornem a fer marxa enrera direcció Leira i després d'unes voltes trobem un rètol indicador del suposat càmping. Finalment arribem a la caseta i ens donen les claus d'un bungalow sense que torni a aflorar la simpatia. Els noruecs definitivament són molt freds. Ah, a més ens dóna una espècie de targeta on hi ha un xip i ens informa que tenim 100 corones de saldo per a gastar a les dutxes. Que extrany, no? Més endavant sabríem que els "xollos" no existeixen a Noruega.

Noruega. Dia 2: Presa de contacte i primers oooohhhhssss...(Vacances 4)

L'endemà de passar la primera nit a Noruega ens posem en marxa en direcció nord per la carretera principal que va a Oslo. Conduint per un paisatge de camps de blat ja daurats i de granges de l'estil dels "clics de Famobil" ens adonem que el ritme de les carreteres noruegues ve marcat per uns aparells molt respectables: els ràdars. I quins aparells, aquests ràdars, tan diferents dels que ens multen aquí! Ja veníem avisats des de Catalunya que allà dalt els límits de velocitat eren sagrats i nosaltres que estàvem de vacances vam agafar un ritme de conducció adaptat a aquell moment que vivíem: si deia trenta, trenta; si deia quaranta, quaranta; si deia cinquanta, doncs cinquanta; i si deia seixanta, eeepppp que hem d'anar a seixanta!

El viatge tira endavant i ens desviem cap a la costa per a visitar els primers fiords de Noruega sense baixar del cotxe. Bonics però semblants als que ja havíem vist a Dinamarca. Ens tornem a desviar per a tornar a agafar la carretera principal i...vaja, els famosos peatges noruecs, sense cap vigilant, només amb càmeres on són obligatòries les 20 o 30 corones per poder continuar. Sort que acceptava targeta perquè si no ja ens véiem fent la primera infracció a Noruega. Continuem el viatge però sense apretar massa el gas ja que...estem de vacances!

Passem per l'àrea metropolitana d'Oslo però sense entrar a la ciutat i ens desviem cap al nord, direcció a la ciutat de Honefoss. Anem mantenint la velocitat però més endavant i abans de fer la primera visita preceptiva al "Kongens utsikt", vam tenir el primer esglai a la carretera degut a la que ens pensàvem que ja teníem controlada: la conducció sense embragatge. Resulta que donar gas ja en sabíem ja però el frenar el confoníem sovint amb l'embragatge -que el cotxe no tenia al ser el canvi automàtic-. Doncs bé, després de passar-nos una cruïlla, trenquem a la dreta per a donar mitja volta i vam frenar tant que ni els millors "derrapatges" de cotxe de "rally". Però l'anècdota va quedar aquí i no va anar a més. En tot cas vam poder comprovar que el sistema de frenat i la seguretat del Volvo estaven fora de dubte.

Reengegat el cotxe i de nou en marxa ens enfilem carretera amunt cap al "Kongens Uksikt" o mirador del rei, un bonic mirador del fiord i dels llacs. Però el segon peatge apareix al nostre viatge i aquest no acceptava la Visa. "trinco trinco" 20 corones. Nosaltres estàvem disposats a pagar-les però resulta que...que no teníem monedes i deixar un bitllet de 100 corones no hauria estat de rebut. Per tant i després de mirar que no hi hagués cap càmera tirem endavant i arribem al parking on començava la caminadeta que ens havia de portar al mirador.

El camí començava en una espècie de resort de muntanya amb les seves casetes de fusta i s'endinsava a un bosc de pel·lícula, de fades i focfollets, de gnoms i també de trolls, però també d'óssos que segons sembla abundaven en el passat. A la fi el bosc s'aclareix i arribem al mirador i...primer Oooohhhh del Viatge! Un paisatge de llacs i fiords que no coneixíem i que el rei de Noruega ja havia tastat en el passat. Allà, com fem aquí, el que diu el rei és sagrat i el mirador, en atenció al monarca, se li va posar el nom en honor seu: "Kongens Utsikt".

Bé es mereixia un oooooohhhhhhhhh ben llarg, oi?

Descobrint el Pallars oblidat...

Ens agrada durant les vacances descobrir. Descobrir coses que molta gent de casa nostra desconeix i que per aquest fet infravalorem. Això passa especialment en algunes comarques catalanes, podríem dir que perifèriques (si no "extrèmiques"), que tenen un sentiment d'inferioritat respecte d'altres, potser veïnes, i que han estat oblidades bastants anys per l'administració. Això ha passat al Pallars, especialment el Sobirà i avui li dedicaré unes paraules per demostrar que amb una empenta el Pallars seria el que va ser un dia, una terra de bandera i pròspera.

No fa pas massa dies que sentia un raonament fet per l'actor pallarès Carles Canut (sí, en "Rafeques" del "Vostè Jutja") afirmant que aquestes comarques septentrionals, del Pirineu, i en especial el seu Pallars, havien patit la deixadesa de l'administració de la Generalitat degut a la centralitat de Barcelona i al pensament de fer les obres pensant precisament en les necessitats d'aquests que anaven al Pallars però sense tenir en compte les veritables necessitats que tenien els habitants d'aquelles contrades. Tenia tota la raó del món ja que això va propiciar que els pallaresos marxessin d'aquelles comarques en lloc de quedar-s'hi. Ara aquesta tendència s'ha trencat i el Pallars ha estabilitzat aquesta dinàmica. Gràcies a què? i gràcies a qui?

Bé, pel que vam poder comprovar in situ, el Pallars Sobirà, i en especial el més sobirà de tots, el de la Vall d'Àneu, té uns racons per descobrir fantàstics, que no estan considerats "Patrimoni de la Humanitat" com el dels seus veïns propers de la Vall de Boí, però que com veureu poc els falta per a poder-ho ser considerats. Si no jutgeu vosaltres mateixos:

Aquestes dues esglésies, a pocs quilomètres de distància una de l'altra en línia recta, són del mateix període si fa no fa però una d'elles ha rebut tota l'atenció que li calia per a mantenir-se i l'altra en canvi no ha rebut, encara a hores d'ara, cap ajuda per a mantenir-se tal i com està. L'una és Patrimoni de la Humanitat en conjunt amb totes les altres esglésies i esglesietes romàniques de la vall, i l'altra -repeteixo que tot i la proximitat en línia recta i veïnatge- depèn de l'ajuda d'un euro que tot visitant fa sempre i quan vulgui accedir a dins l'església. Una és a Taüll i l'altra és a Son. Aquesta és la primera discriminació que ha patit la vall i la comarca tot i el seu interès indubtable.

I l'altra és la proximitat de veïnatge amb la "monàrquica i política" Val d'Aran. No dic que no sigui bonica la Vall d'Aran però el Pallars té una història mil·lenària per descobrir, una comarca plena de valls increïbles i uns cims que ja voldrien tenir algunes comarques pirinenques. El que no té el Pallars és l'estació de Baquèira, però això també és dubtós ja que actualment es pot anar a esquiar a l'estació sense necessitat de dormir a la vall i sense necessitat d'anar a buscar el remuntador a la comarca aranesa. Sí, però això no es publica als diaris i a Baquèira i als polítics i a la "reialesa" tampoc els deu agradar que s'assocïi l'estació amb el Pallars. Baquèira té un remuntador a mitja pujada del Port de la Bonaigua, en territori pallarès, des d'on es pot anar fins a Baqueira i Beret esquiant sense problemes. Per què el Pallars està tan mal tractat? No ho entenc però ho denuncio i proposo que el Pallars sigui també Patrimoni de la Humanitat i la Val d'Aran faci públic que l'estació de Baquèira també és pallaresa.

I vam anar de vacances a Catalunya!

Ara que està tant de moda parlar del futur de Catalunya, de la proposta de referèndum per a la autodeterminació al 2014, de la proposta de reformulació del Sobiranisme català, etc hem decidit anar de vacances a aquest país.

És un país petit però no té res a envejar a cap d'aquests grans països europeus que tenen tants i tants atractius turístics. Aquesta vegada ens hem decantat per descobrir el paisatge i la Natura més en estat pur d'aquest país: el Parc Nacional d'Aigüestortes i Llac de Sant Maurici.

Em sap greu haver de dir que per bé que el paisatge és fabulós no està ben bé en estat pur perquè en el passat s'hi van fer algunes actuacions que avui dia els conservadoristes i ecologistes o els més naturalistes ortodoxos segurament contradirien. Jo em situaria a favor d'aquests darrers ja que la Natura ja és bella per sí mateixa i no cal fer-li intervencions que després es pot veure com afecten el paisatge en un sentit més o menys negatiu. Em refereixo per exemple a la següent fotografia i al Llac Negre de Peguera, a 2.300 metres d'altitud. En el primer moment impacta positivament trobar-se amb un llac tan vistós com aquest però en segon lloc ja sobta per les dimensions que té aquest i a la seva alçada. Més tard es pot comprovar el perquè d'aquest paisatge "artificial". Sí, Artificial, no pas Natural.

A més, les companyies hidroelèctriques que tan bon servei estan donant al país en els darrers temps -això almenys he sentit dir a alguns oriünds d'aquelles terres catalanes- en fan un ús racional i ecològic per la qual cosa hom pot trobar-se amb llacs plens d'aigua i d'altres ben buits -almenys a la vessant de Capdella-. Clar que l'impacte d'aquesta presa és ben limitat. Si no tingueu present que al fer-la van tenir en compte alguns aspectes:

-la van construir amb pedra i no amb ciment -almenys aparentment és així-, en concret amb granit, que és la pedra que més abunda per aquests paratges.

-la van construir en el punt amb menor necessitat de mur. Com podeu veure gairebé res, uns pocs metres.

Malgrat tot he de dir que com a mínim la podrien haver recobert d'herba o terra vegetal per tal de que passés una mica més desaparcebuda al visitant. Per a mi, trobar-me amb aquesta presa a 2.300 metres d'alçada em va semblar que em trobava davant l'escalinata de la catedral de Girona. Si no, comproveu-ho vosaltres mateixos. Potser l'arquitecte d'aquesta presa es va inspirar en aquesta magnífica obra.

Fer vacances també és...descobrir!

Mentre duren les vacances s'ha d'aprofitar a conèixer món i a veure coses noves. Ahir al vespre vam poder-ho fer i ben aprop de casa nostra, a l'Anoia, al Castell de Boixadors.

Aquest castell situat en un turó a 845 metres d'altitud fent frontera amb les terres de Lleida i Solsona al Nord, i termenejant amb la comarca del Bages a Llevant, és un reducte històric dels temps medievals en què Catalunya començava a ser Catalunya i on es diferenciava encara la Catalunya Vella i la Catalunya Nova. Aquest castell formava part d'aquella estructura de defensa i vigilància en aquelles noves terres catalanes i en el qual una família, els Boixadors, s'establiria per a governar aquestes terres de transició.

Nosaltres la vam conèixer ahir al vespre tot i que durant aquest estiu se'ns anava despertant el cuquet per a acostar-nos-hi i conèixer-lo ja que hem tingut forces ocasions per a contemplar-lo des de l'eix transversal quan hem anat a Calaf o Agramunt de visita.

El castell de Boixadors està situat en un turó magnífic, mirador de les properes terres de Lleida, de Calaf, de l'Anoia i els seus nous camps eòlics, del Montserrat desconegut i de les properes terres del Bages. Des d'allí es poden contemplar els boscos de pins de les rodalies, les terres rurals properes de Sant Pere Sallavinera, el campanar inconfusible de Calaf, la serra de Comiols cap al Nord, els boscos de Pinós al Solsonès...Però un cop a dalt, cal contemplar el romànic que queda de l'església de Sant Pere de Boixadors, amb campanar d'espadanya, amb obertura només a migdia, sense absidiola a la zona de llevant degut a les reformes que va patir en el pas del temps, amb arcs cecs dobles sobre el portal d'entrada... i també cal contemplar la restauració de la torre, pràcticament finalitzada i amb les dependències senyorials en procés. Si voleu fer vacances descobrint indrets de les nostres terres, feu com nosaltres!

Les vacances són això...

Em costa entrar a assaborir les vacances però al cap d'uns quants dies tinc la sort de poder-les disfrutar a fons. Com ho faig? Doncs ben fàcilment. Mireu, uns quants grams de tranquil·litat, uns quants segons de relax, una cullerada de silenci, un pols de soroll de vent, unes gotes d'aigua, el salt d'un peix a l'aigua i l'ombra d'una bona pineda. Tot això, i no gaire més, és necessari per a gaudir d'unes bones vacances. Jo vaig tenir temps de fer-ho seguint aquests ingredients el dimarts passat. El rastre que vaig deixar és el d'aquestes fotos i de veritat...em relaxen només de pensar-hi!

Durant la mateixa passejada de relax vaig poder veure les vinyes del Pla de Bages, ben a la vora del Parc de l'Agulla, que ja estan a punt per a la verema. No en conec la varietat però suposo que deu ser el "Cabernet Sauvignon", procedent de raïm negre, que s'utilitza moltíssim per a fer bons vins. El que em va causar sensació va ser el veure que molt d'aquest raïm queia pel seu propi pes al "tros", fent-se malbé en grans quantitats i sense que els veremadors en facin gaire cas. Potser cal que es faci malbé una part del raïm per a obtenir-ne de més bo? O és que no convé que la verema sigui massa bona per tal de mantenir el preu a ratlla? No ho sé però el raïm feia molt "bona pinta".

Molts oficis i pocs beneficis.

L'estiu va acabant però comencen les vacances. Precisament ara, quan entrem al setembre, començo a fer vacances però com sempre amb molta activitat. Enguany, com fa cinc anys, el Robert Rovira, de la Coordinadora de Ball de Bastons, m'ha tornar a "engatussar" per tal que li fes de "speaker", és a dir presentador de l'acte de lliurament dels 2ns Premis de Música per a Ball de Bastons a celebrar a Agramunt. La darrera vegada que es van lliurar aquests premis jo estava també al Jurat i presentant l'acte però enguany m'he quedat amb la segona activitat. Segons el Robert Rovira el timbre de veu, molt "radiofònic", va molt bé per a l'acte. De bon grat vaig acceptar l'oferta i els resultats van ser, al meu parer, satisfactoris. Em vaig sentir bé a l'hora de presentar l'acte, ho portava tot bastant "mastegat", i la improvització la vaig deixar per a altres ocasions (recordo que fa cinc anys tot va ser improvitzat). De totes maneres amb aquesta nova activitat ("speaker") es ve a complir allò que es diu que "Home de molts oficis, pocs beneficis". La tradició sempre té raó.

Us poso algunes fotos de l'acte que va consistir en una ballada de l'àliga d'Agramunt al sortir de Missa de 12; una benvinguda al públic; unes ballades dels bastoners de Cambrils i Agramunt; una recollida de premis i finalment una audició de les cançons guanyadores. He de dir que hi va haver molt nivell en totes les obres, tant les dedicades a música per a flabiol com per a les de gralla. L'organització va haver de posar "accèsits" a totes les categories. Jo no coneixia cap dels guanyadors, però parlant amb els organitzadors em van comentar que hi havia també una obra del Ramon Manent, el cantador de Sobremunt, el cantant del vals "Borrasca" al disc de Sac i Tombo, el company de músiques al Solc, i darrerament un dels tres "Tranquils". Sabent això, i la categoria de la seva música, no podia dubtar que les obres presentades serien de veritat molt bones. Fins i tot les de gralla, el so de la qual no m'entusiasma particularment, vaig trobar que eren realment bones. I les de flabiol no cal parlar-ne. Després vaig poder conèixer els seus autors a l'hora de dinar, des de joves molt joves fins a veterans i amb currículum. Si teniu l'oportunitat, compreu el cd que properament s'editarà perquè són ben bones.

Aquí teniu els organitzadors i els guanyadors:

moltes felicitats!

La Festa Major ja és aquí i ja ha marxat...

I ja tenim aquí les Festes Majors. Enguany hem fet el complet: Navàs, Manresa i Oló. A la primera d'elles vam anar al concert del Pets de divendres i en el qual es van posar el públic a la butxaca gràcies a les intervencions del seu cantant, en Lluís Gavaldà, i del so autèntic de les seves guitarres. Els Pets ja no tenen "llufes" però no desentonen gens! La pluja va refredar i deslluir una mica el concert però al final va lluir el dia. Vull dir la Nit. De fet es van acomiadar del públic amb aquesta cançó que ara reproduim:

Interessant, oi? A mi em va semblar com si Els Pets fossin un escriptor i després d'escriure tota la seva obra l'acabessin amb la seva signatura. Aquesta cançó és la signatura després d'un concert més que digne, i a sobre en català!

L'endemà vam anar a Festa Major de Manresa: Oreneta d'Or, gegants, cavallets, etc i concerts al vespre per tota la ciutat. Un dels que esperàvem i ens va decepcionar un pelet va ser el del grup "Antònia Font". Aquest grup conegut per la seva música "electrònica" però amb accent balear i lletra "curiosa" va anar mostrant que sí sabien escriure lletres curioses i una mica de música electrònica, però en canvi no saben acabar les cançons amb una mica de gust: totes elles acabaven com el "Rosari de l'Aurora"! Encara no estàvem aprenent els "estribillos" i ja ens acabaven la cançó! Á més resulta que la majoria de gent no en sabia cap cançó, només la que es diu "Oh, yeah!". Però ni amb aquesta cançó no van aconseguir arrencar la passió de la gent que assistíem al concert.

I finalment diumenge vam presenciar amb companyia dels nostres amics de Navàs, Anna i Joan i la seva petita Núria, el castell de focs. Enguany ens va semblar que havia estat pensat pels que anaven a veure'l al Parc de l'Agulla ja que no va ser tan pròdig en palmeres i sí més en "fonts" que no vam arribar a veure. Això va significar que la gent que esperàvem el castell de focs no ens semblés tan lluit com altres anys. De totes maneres no va faltar l'Oooooooohhhhhhhhhh, que maco!

El complet de les Festes Majors la vam fer a Oló. Enguany només vam poder gaudir de l'ambient que es vivia a baix el poble després de missa i del què ens van explicar parents i coneguts sobre els problemes que van sorgir el dissabte amb la Festa de l'Escuma quan no es van presentar els que l'havien de fer, i es va haver d'improvitzar una "ruixada" amb els gegants d'Oló per als més menuts. També ens van explicar com va anar la Gimcana sobre la Història d'Oló i el funcionament del bar del pavelló durant els concerts/balls (sembla ser que hi va haver una rotació de "barmans" important entre els que forment part de la comissió de festes). El nostre peregrinatge de diumenge va acabar amb la Ballada de Sardanes després de pair el bon dinar que ens va fer la iaia Pepeta. No puc estar de dir que les sardanes cada cop estan més ben tocades, i de fet, la cobla la Principal de Terrassa, amb en Lluís Coma al capdavant, van tocar a bon nivell, però en canvi cada cop estan menys ballades malgrat els esforços que es fan per a ensenyar a ballar-les als més joves. És una llàstima però és així.

Dia 1: arribem a Noruega! (Vacances 3)

Les nostres primeres vacances van començar un divendres assolellat i calurós aquí, i fresc però clar a Noruega. L'avió sortia de Girona puntual i arribava a Noruega seguint l'horari previst. L'aeroport d'Oslo/Torp està situat al sud de la capital, a una hora en automòbil, prop d'una població marítima anomenada Sandefjord.

La primera sorpresa va ser al recollir l'automòbil: per Internet vam contractar un "Volkswagen Polo" o similar i oh, sorpresa! ens fan lliurament d'unes claus on hi posa "Volvo XC70", per nosaltres totalment desconegut. Agafades les claus i dirigint-nos cap al pàrquing de la companyia de lloguer, sabent que el cotxe era de color "grana", identifiquem un Volvo familiar, amb matrícula sueca i rodes de tot terreny. Un cotxàs! Riem i riem i disfrutem del moment sabent que ens acabava de tocar la loteria tan sols arribar (més endavant ens tornaria a tocar desgraciadament, malgrat que finalment tot acabaria bé). Un cop carregades les maletes i engegat el motor ens adonem que tenim un cotxe amb canvi automàtic!¡ I després de moltes proves la Irene, que tenia certa experiència en això dels comandaments automàtics (gràcies a una companya de feina que en conduïa un d'aquests) el cotxe es posa en marxa i sortim de l'aeroport cap a l'hotel que teníem contractat.

Sopem a l'aire lliure i visitem la ciutat de Sandefjord, coneguda per ser un dels ports baleners històrics de Noruega i ens fem unes fotos a una "font màgica" al·legòrica dels pescadors de balenes.La nit noruega es mostrava estrellada, amb una lluna immensa sobre el port de la ciutat, fent-se de nit més enllà de les 11h.

Abans que res us donem la benvinguda a Noruega

Tindreu oportunitat de comprovar la bellesa de Noruega, en especial dels seus fiords, però abans volem que vegeu la magnitud d'aquesta meravella de la natura. Cliqueu el vídeo i escolteu atentament les explicacions que us donarem sobre les característiques d'aquestes terres.

Comproveu la situació d'aquest fiord en el mapa que us adjuntem:

Aprofitant l'estiu...

L'estiu a casa nostra és bastant llarg però l'agost és un mes que aviat l'acabes. Per això s'ha d'aprofitar a fer coses i com que no estem de vacances cal que els caps de setmana els expremem a fons. Una de les coses que hem fet i que teníem en ment des de fa molt ha estat visitar el Monestir de Sant Pere de Casserres, a la vora del pantà de Sau. Aquest monestir, el gran desconegut, és el "Sant Benet" d'Osona, situat també a la vora d'un dels rius més importants de la Catalunya, el Ter, en un meandre fantàstic i envoltat de natura: la serra de Tavertet i les Guilleries.

Ens hi vam acostar a mitja tarda i el color que tenia l'agost a aquella hora va afavarir-ne el bon gust que ens va deixar de boca el paratge i el monument. Un monestir complet, fet sota la norma de Sant Benet i l'estructura arquitectònica de Cluny, a França.

Restaurat a fons darrerament i havent perdut qualsevol ornamentació del passat, se'ns va mostrar esplèndid, amb sales plenes d'informació sobre els monestirs en la mesura justa, maquetes interessantíssimes sobre l'ornamentacó que devia tenir en els seus moments d'esplendor, amb música acompanyant a l'interior de l'església basilical de magnitud considerable. I en aquell racó de món vam poder apreciar com la natura es fa pas malgrat el terreny: uns càctus el nom dels quals no recordo, arrecerats a la vora dels penya-segats, formant parterres a l'estil de la gespa a mesura que ens anàvem acostant al monestir, el qual no es veu fins que pràcticament arribes a ell. Una visita cultural que ens va costar 6 euros però que us podem assegurar que estan ben invertits.

Ah, si voleu fer la ruta pel camí vell tindreu algun problema ja que el camí s'estreny de manera considerable en una roca on segurament us haureu d'estrènyer el cinturó o passar de puntetes i empassant-vos la respiració. Si no us ho creieu mireu la següent fotografia.

Kit-Kat a Gràcia!

Mes d'agost, mes de Festes Majors! Una de les més concorregudes del país i situada al bell mig del mes d'agost és la de Gràcia, a Barcelona. I ahir al vespre, després d'una decisió ràpida i unànime, vam acostar-nos a aquest barri de la capital per a conèixer de prop la realitat d'una Festa Major a ciutat, però en un poble dins d'una ciutat com els agrada dir als que viuen al barri de Gràcia.

Gràcia és una illa de cases dins de Barcelona amb unes característiques pròpies i alguna d'elles la vam poder veure ahir: catalanitat! La llengua catalana encara és ben viva en aquests carrers de la capital i a uns joves de poble com som nosaltres ens satisfà comprovar que la llengua dins de Barcelona encara "belluga".

Però Gràcia a l'agost és la seva Festa Major. Hi ha algun carrer que s'engalana i té molt bones idees, algunes d'elles les podrien utilitzar a Sallent per les Enramades de Corpus perquè són ben originals i el resultat espectacular. El material més utilitzat és el plàstic, el de les ampolles d'aigua, les quals s'utilitzen per a fer qualsevol cosa: flors, serpentines, el que sigui.

El carrer més digne és el de Verdi, al qual li han tornat a atorgar el Primer Premi del concurs d'enramades que cada any es fa. En ell s'ambienta la carretera número 66 que creua els Estats Units de punta a punta, i en el qual es poden veure des d'uns ninots sobre unes motos perseguits per un cotxe de policia fins a uns "surfers" que despedeixen el carrer. D'altres carrers interessants són el Llibertat, Providència, Tordera, Mozart, etc. Des del fons del mar a la selva més fantàstica es pot visitar a Gràcia aquests dies.

Nosaltres vam acabar la nit escoltant els "Strombers" al bell mig del carrer Bailén, el nom dels quals ens sonava una mica però no coneixíem, i de veritat ens van agradar ja que era una música de festa a l'estil "ska" i "reggae" a la catalana. La única cosa una mica desagradable era la "ferum" de "porro" i el "personal" que escoltava el concert, tot ell jove, però en general una mica "desmarxat".

Bona Festa Major Graciencs! Aviat celebrarem la d'Oló, esteu tots convidats!