Les stavkirke, romànic de fusta (Vacances 5)

Continuem el viatge en direcció nord passant per una ciutat encreuament de carreteres, Honefoss, coneguda per la seva cascada i l'aprofitament industrial de la mateixa.

Segons llegim a la guia, Honefoss està situada en una zona coneguda per l'existència d'óssos a les seves rodalies, on s'ajunten un parell de rius bastant cabalosos procedents de les zones muntanyoses del parc nacional de Jotunheimen. El temps s'aguanta pels pèls i es manté emboirat. Agafem el cotxe i anem seguint la vall del riu Begna, un riu poderós i fosc, en una vall molt llarga, plena de boscos d'avets, i també plena de petits nuclis de població rural enfilats a mitja muntanya. El paisatge, malgrat que poc lluminós a causa del temps, es va mostrant amable i plenament verd. Després d'uns quants quilòmetres per la "carretera principal" ens desviem cap a una vall paral·lela on sembla ser que hi ha una de les millors esglésies de fusta -stavkirke- de Noruega, la de Hedalen.

Abans de decidir-nos a visitar Noruega desconeixíem totalment l'existència d'aquestes joies arquitectòniques i històriques, per això, saber que estàvem a punt de visitar la primera ens causava cert nerviosisme. La veritat és que no ens va decebre gens i ens va sorprendre el bon estat de conservació i l'entorn en el que es trobava emplaçada l'església. L'església no estava al mig d'una població, ja que com aniríem descobrint al llarg del viatge, els pobles de Noruega estan molt dispersos i no tenen centres urbans gaire ben delimitats com passa a casa nostra. Estava a les afores del que seria pròpiament el centre urbà -on per cert, sempre sol haver-hi una botiga de queviures- i sempre al bell mig del cementiri, però no un de qualsevol, sinó una esplanada plena de tombes al terra, amb les seves flors i làpides ben conservades.

El que també ens va sobtar és que aquest espai al voltant de l'església no era considerat un lloc inhòspit i "evitable" sinó al contrari un lloc on anar a pensar, passejar i com no pregar pels difunts. Allí mateix, a Hedalen, vam poder viure com els noruecs visiten els cementiris i no tenen el sentiment que tenim nosaltres del cementiri com a cosa tabú. Ara bé, els seus cementiris tampoc són tan lletjos com els nostres.

Una altra cosa que vam agrair i que a casa nostra és tan difícil de trobar és l'existència de lavabos en els llocs públics de visita. Nosaltres, que feia estona que viatjàvem, vam fer ús dels serveis mirant de deixar-ho tot net. L'església de Hedalen era considerada monument nacional i tenia un plafó amb les característiques de l'església a l'accés i un indicador dels serveis de l'emplaçament.

Vam tornar a agafar el cotxe i desfent camí per a incorporar-nos altre cop a la carretera principal i seguint de nou instruccions de la guia ens vam desviar altre cop per a visitar la segona stavkirke de la tarda, la de Reinli. Aquesta estava en fase de restauració però l'entorn en què es trobava, molt més elevada sobre la vall principal i envoltada de cases de pagès, ens va recordar a les valls suïsses.

L'església estava situada a la falda de la muntanya i tenia el campanar, també de fusta, totalment separat de l'església. Evidentment l'església estava envoltada del cementiri i també tenia una caseta que en hores de màxima afluència estava oberta i on es podien comprar records. Nosaltres, com a turistes del sud i llatins, anàvem ja fora d'hores noruegues. L'església estava tancada per les obres i en ella es podia observar perfectament la base de pedra de la construcció que la permetia sobreviure a la humitat del país.

El temps continuava inestable però no queia cap gota i a nosaltres ens quedava encara una estona de ruta abans d'arribar a la primera destinació: Leiva. Aquesta localitat era coneguda per estar situada en una de les zones de lleure -esquí, bany, muntanya i esport- més importants de Noruega, prop de Fagernes, que era el nucli més important de la regió. En aquesta població havíem de passar una nit en un bungalow situat dins d'un càmping, però...la feina que vam tenir per trobar-lo! Resulta que anant per la carretera principal trobem l'indicador de la població i el que passa més sovint a Noruega és que passis pel centre urbà i siguis fora en un tres i no res sense trobar cap indicador clar d'on estan els serveis de la població. Doncs bé, entrem a Leira i sortim sense ni tan sols veure clar que havíem entrat a la població i ja n'havíem sortit. Continuem la carretera principal i anem a parar a Fagernes. Tornem a fer marxa enrera direcció Leira i després d'unes voltes trobem un rètol indicador del suposat càmping. Finalment arribem a la caseta i ens donen les claus d'un bungalow sense que torni a aflorar la simpatia. Els noruecs definitivament són molt freds. Ah, a més ens dóna una espècie de targeta on hi ha un xip i ens informa que tenim 100 corones de saldo per a gastar a les dutxes. Que extrany, no? Més endavant sabríem que els "xollos" no existeixen a Noruega.