Campanades a Guimaraes

Mentre esperàvem que ens vinguessin a buscar els autocars les campanes de l'església/santuari principal de Guimaraes estaven sonant. Eren unes boniques melodies, entre elles el "Salve Regina" i si no recordo malament també sonava l'Ave de Lurdes. Però el millor és veure les imatges i escoltar el toc del carilló de Guimaraes.

Porto: Ciutat Patrimoni "deixat" de la Humanitat (1)

Enguany hem tornat a fer objectius i la Caixa ha organitzat ja el dissetè viatge-convenció per als empleats i oficines que van complir amb els objectius que se'ls havien fixat. Aquest any el viatge ha estat a Porto, segona ciutat de Portugal i Patrimoni de la Humanitat per la Unesco.

El viatge va començar el dia 11 de maig passat i a diferència d'altres ocasions no totes les oficines vam agafar l'avió des de Barcelona, ben al contrari, algunes vam agafar-lo a Girona, altres a Barcelona i unes altres a Reus. En total tres avions fletats expressament per la Caixa amb unes 700 persones en total, aproximadament la meitat empleats i l'altra meitat acompanyants -marits, mullers, parelles estables-. Va ser una sort sortir des de Girona ja que les presses per a facturar i les aglomeracions pròpies de l'aeroport de Barcelona no existeixen. Malgrat tot l'avió d'Air Europa va arribar més tard del previst i vam perdre una hora esperant per a sortir cap a Porto.

Un cop arribats a Portugal ens van recollir uns autocars i ens vam traslladar a l'hotel "Le Meridien", un cinc estrelles, on ens va sorprendre la categoria de la suite on aquest any ens va tocar dormir: de chaise longue a escriptori, nevera i televisió, bany completíssim i xocolatines a la vora del llit com a regal de benvinguda. De ben segur és l'hotel de més categoria on hem dormit mai.

L'endemà al matí ben d'hora vam agafar el nostre autocar, el número 12, i vam anar coneixent la nostra guia portuguesa, molt trempada, la qual ens va explicar que les noies de Porto eren anomenades "tripeiras" i a ella particularment "tripeirinha". Tot plegat ve d'una llegenda de la ciutat sobre les tripes que menjaven degut a la pobresa amb què vivien.

El primer de tot, una volta amb vaixell, amb els coneguts "rabelos", amb els quals es transportava pel Douro -riu Duero- riu avall la collita de raïm per a ser envellit a les bodegues de la ciutat veïna de Vilanova de Gaia, a la riba sud del Douro. Curiosa l'anècdota del vi de Porto, el qual té denominació d'origen protegida, però l'elaboració del qual no es realitza a la ciutat homònima sinó a la veïna ciutat de Vilanova de Gaia, on totes les bodegues elaboradores estan situades allà. Diuen que els vents marítims, molt propers a la ciutat, hi arriben provocant un microclima idoni per a l'envelliment del vi en les bodegues, en canvi no fan el mateix efecte a l'altra riba del riu on està la ciutat de Porto.

La volta en "rabelo" va ser magnífica ja que vam poder passar per sota dels immensos ponts de la ciutat, en especial els de ferro -un els quals va ser construït pel conegut Gustave Eiffel- i acostar-nos a la desembocadura del Douro, el que els portuguesos anomenen "Foz". També vam poder disfrutar de la perspectiva més maca de la ciutat, la que es dóna des del riu, amb totes les "casetes" ben enganxades, estretes, amb els seus mosaics blaus o grocs. Tot plegat molt pintoresc.

Malgrat tot la sorpresa va venir després, quan ens vam endinsar per la ciutat, fent via des de la Torre dos Clérigos passant per l'estació de trens i arribant a la catedral de la ciutat. El que nosaltres pensàvem que era una ciutat Patrimoni de la Humanitat se'ns va aparèixer com la ciutat "Patrimoni deixat de la Humanitat", ja que moltes cases estan abandonades i apuntalades per a no caure, molt poques estan en fase de rehabilitació o restauració i el color de la ciutat és gris i amb sensació d'abandonament. Quina llàstima que en aquesta ciutat el "pintoresc" estigui renyit amb el "restaurat".

Un home solter menys...

Ho heu llegit bé: un home solter menys al món! Ahir li tocava casar-se al Carles de Cal Marcelino, i ho feia amb la noia amb la que ja conviu actualment, l'Ana.

Com mai s'ho hauria pogut imaginar ni el mateix nuvi ni els seus pares ni qualsevol de nosaltres, el Carles es va anar a enamorar d'una noia aragonesa, de la franja això sí, i catalanoparlant també. El poble d'origen de l'Ana, com el d'Oló, és un anomenat La Fresneda prop de la població de Vall-de-Roures, la capital de la comarca de la Matarranya, en el qual hi ha edificis ben representats al Poble Espanyol de Barcelona.

Des del nostre bloc els volem felicitar i anunciar a tot el nostre entorn com va anar el dia del casament del Carles i què va donar de sí: des de pluja, passant per una missa en castellà gairebé íntegrament, prometença dels esposos i lliurament de les arres -ja ho explicarem detalladament en una altra ocasió-, dinar per triple -ja que amb els tres primers entreteniments ja hauríem dinat de sobres-, concert de flauta per part de l'Anna Rodoreda, germana del Carles, amb peces de Frank Sinatra dedicades als nuvis i als pares, i cantada de "jotes" salameres per part dels "tres tenors", tres senyors de la família de l'Ana molt "catxondos" i "trempats".

Per molts anys puguin anar celebrant semblants coses amb els mateixos manobres i que comptin a celebrar-les amb nosaltres!

La Tesi, finalment!

Després de 5 anys d'anar al darrere de la tesi doctoral en medi ambient, la Irene ja pot dir que és doctora. Per això ho fem saber a tots aquells que consulteu el nostre bloc i a tots aquells desconeguts que de manera "miraculosa" heu arribat a aquesta llar virtual. La Irene mateixa s'encarregarà ben aviat de fer-nos cinc cèntims del què tracta la seva tesi, tot i que us avancem que va de la modelització i control d'un sistema per a recuperar aigües residuals industrials.

El tribunal estava format per 5 doctors en diferents àmbits del coneixement, dos dels quals la Irene els va conèixer a Dinamarca durant la seva estada de quatre mesos l'estiu de 2005 (en Barth Smets -flamenc- i en Jean-Phillippe Steyer -francès de Narbonne-). Una, l'Anuska, la única dona del tribunal, és doctora de la Universitat de Santiago de Compostel·la. L'acompanyaven també un representant de la UAB, en Julio Pérez i finalment l'Ignasi de la Universitat de Girona. Tots ells van destacar la profunditat del treball realitzat per la Irene a més de realitzar-li moltes preguntes sobre el tema, per la qual cosa la durada de la tesi es va prolongar molt més del què és habitual.

Malgrat tot, el tribunal va demostrar tenir una bona dosi de complicitat amb la doctorant i al final la van puntuar de la manera més alta possible:

"Excellent Cum Laude".

En altres paraules...

Matrícula d'Honor

La tradició és la tradició...

En alguns blocs amics es beneglorien de l'activisme cultural que duen a terme per la comarca en general i per a la població en general. Nosaltres, en resposta a aquesta onada d'activisme, volem mostrar que també tenim activitat cultural i que si haguéssim de fer el nostre currículum seria de veritat ben extens i generós (toma-la! M.À.).

Per això us mostrem algunes fotos de les nostres darreres activitats culturals: la primera d'elles és evident, tocar el flabiol. I no cregueu que sigui un instrument senzill malgrat el seu origen humil i pastoril. Per a començar és un instrument que es toca bufant (és a dir, és de la família dels instruments de vent) i si et quedes sense bufera "cagada l'hemus". Segonament és un instrument que es toca amb una sola mà i això sí que és un problema perquè se sol tocar amb la mà esquerra i els que no en tenen (o tenim:-) els és molt difícil coordinar els moviments. Tinguem també en compte que gran part de la gent és dretana i l'esquerra la utilitza com a ajuda. I finalment tenim el problema del "tempo" amb què s'interpreten les músiques. No cal dir que el flabiol és l'instrument bàsic per a acompanyar els "bastoners" i que aquests, si s'esveren, porten als flabiolaires a interpretar la música d'una manera accelerada, gairebé impossible d'interpretar. La resposta dels bastoners a les queixes dels flabiolaires és que tocar lent no és cosa dels temps actuals i per tant cal tocar i ballar ràpid encara que el ball quedi deslluit. Per sort algunes vegades (alguns bastoners) es té l'ocasió de rememorar els vells temps i demostrar que el ball "a tempo" és molt agraït i sobretot lluït. Aquí teniu una foto de com s'ha de ballar bastons.I com a segona activitat cultural hem de mostrar una de les activitats musicals més antigues i rurals del nostre país: les Caramelles. No cal dir que tenim bona experiència d'aquesta activitat musical ja que durant set o vuit anys (ja hem perdut el compte) vam estar al capdavant d'aquesta activitat al poble d'Oló. Gràcies a elles vam donar a conèixer música oblidada de tradició oral (vam tornar a cantar l'antiquíssima "Les primeres caramelles són per l'alcalde major puix llicència ens ha donada, li agraïm amb molt fervor...), vam recuperar dels arxius parroquials antigues caramelles (una partitura antiga que deia "Caramellas que es cantan a Calaf"), i vam escriure noves caramelles (com la bonica "Ai la primavera...") i vam introduir nous formats musicals (les "bluemella", que cada any, a ritme modern, demostraven que no només les sardanes i les havaneres poden ser cantades per Pasqua). Aquesta darrera foto és una demostració que les Caramelles són vives a molts pobles de Catalunya malgrat...les Caramelles de Súria, les quals resten públic a molts pobles dels voltants i acaparen tota l'atenció del país!

Però hi va haver temps per a tot...

Si al matí vam poder gaudir de la neu a l'estació d'esquí de fons de Guils Fontanera, a la tarda vam descobrir el centre de la comarca natural de la Cerdanya, Puigcerdà.

El campanar de l'església, els carrers més cèntrics i comercials (fins i tot vam poder veure la nova oficina de Caixa Penedès), fer un tallat en una xocolateria, adonar-nos que Puigcerdà és una de les viles catalanes amb més pastisseries per metre quadrat i finalment descobrir que el llac tan conegut de la vila va ser iniciativa d'un senyor...Danès. Sí, ens va sorprendre molt que el llac porti el nom d'aquest senyor d'origen danès que va ser cònsol de Dinamarca a Barcelona a finals del segle XIX, i que en un dels seus viatges per Catalunya es va enamorar de la Cerdanya on hi va comprar uns terrenys, hi va edificar una "torre" i més tard va proposar a l'ajuntament de crear un llac artificial sobre un llac natural ja existent. El senyor es deia Schierbeck.

Tot molt bonic. I com vàrem comentar... aquest llac té un aire danès, és veritat, però... a Dinamarca no tenen un paisatge nevat de muntanyes com el té la Cerdanya.

Una aportació amb fotos del Quim...

Ara us afegim algunes fotos molt i molt maques fetes pel Quim...

I aquesta?

Es nota la diferència, oi?

De neu n'hi havia...

I amb un paisatge bonic i sobretot natural no podíem quedar malament en cap de les fotos que ens vam tirar.