Enguany hem tornat a fer objectius i la Caixa ha organitzat ja el dissetè viatge-convenció per als empleats i oficines que van complir amb els objectius que se'ls havien fixat. Aquest any el viatge ha estat a Porto, segona ciutat de Portugal i Patrimoni de la Humanitat per la Unesco.
El viatge va començar el dia 11 de maig passat i a diferència 
d'altres ocasions no totes les oficines vam agafar l'avió des de Barcelona, ben al contrari, algunes vam agafar-lo a Girona, altres a Barcelona i unes altres a Reus. En total tres avions fletats expressament per la Caixa amb unes 700 persones en total, aproximadament la meitat empleats i l'altra meitat acompanyants -marits, mullers, parelles estables-. Va ser una sort sortir des de Girona ja que les presses per a facturar i les aglomeracions pròpies de l'aeroport de Barcelona no existeixen. Malgrat tot l'avió d'Air Europa va arribar més tard del previst i vam perdre una hora esperant per a sortir cap a Porto.
d'altres ocasions no totes les oficines vam agafar l'avió des de Barcelona, ben al contrari, algunes vam agafar-lo a Girona, altres a Barcelona i unes altres a Reus. En total tres avions fletats expressament per la Caixa amb unes 700 persones en total, aproximadament la meitat empleats i l'altra meitat acompanyants -marits, mullers, parelles estables-. Va ser una sort sortir des de Girona ja que les presses per a facturar i les aglomeracions pròpies de l'aeroport de Barcelona no existeixen. Malgrat tot l'avió d'Air Europa va arribar més tard del previst i vam perdre una hora esperant per a sortir cap a Porto. 
Un cop arribats a Portugal ens van recollir uns autocars i ens vam traslladar a l'hotel "Le Meridien", un cinc estrelles, on ens va sorprendre la categoria de la suite on aquest any ens va tocar dormir: de chaise longue a escriptori, nevera i televisió, bany completíssim i xocolatines a la vora del llit com a regal de benvinguda. De ben segur és l'hotel de més categoria on hem dormit mai. 
L'endemà al matí ben d'hora vam agafar el nostre autocar, el número 12, i vam anar coneixent la nostra guia portuguesa, molt trempada, la qual ens va explicar que les noies de Porto eren anomenades "tripeiras" i a ella particularment "tripeirinha". Tot plegat ve d'una llegenda de la ciutat sobre les tripes que menjaven degut a la pobresa amb què vivien.
El primer de tot, una volta amb vaixell, amb els coneguts "rabelos", amb els quals es transportava pel Douro -riu Duero- riu avall la collita de raïm per a ser envellit a les bodegues de la ciutat veïna de Vilanova de Gaia, a la riba sud del Douro. Curiosa l'anècdota del vi de Porto, el qual té denominació d'origen protegida, però l'elaboració del qual no es realitza a la ciutat homònima sinó a la veïna ciutat de Vilanova de Gaia, on totes les bodegues elaboradores estan situades allà. Diuen que els vents marítims, molt propers a la ciutat, hi arriben provocant un microclima idoni per a l'envelliment del vi en les bodegues, en canvi no fan el mateix efecte a l'altra riba del riu on està la ciutat de Porto. 
La volta en "rabelo" va ser magnífica ja que vam poder passar per sota dels immensos ponts de la ciutat, en especial els de ferro -un els quals va ser construït pel conegut Gustave Eiffel- i acostar-
nos a la desembocadura del Douro, el que els portuguesos anomenen "Foz". També vam poder disfrutar de la perspectiva més maca de la ciutat, la que es dóna des del riu, amb totes les "casetes" ben enganxades, estretes, amb els seus mosaics blaus o grocs. Tot plegat molt pintoresc. Malgrat tot la sorpresa va venir després, quan ens vam endinsar 
per la ciutat, fent via des de la Torre dos Clérigos passant per l'estació de trens i arribant a la catedral de la ciutat. El que nosaltres pensàvem que era una ciutat Patrimoni de la Humanitat se'ns va aparèixer com la ciutat "Patrimoni deixat de la Humanitat", ja que moltes cases estan abandonades i apuntalades per a no caure, molt poques estan en fase de rehabilitació o restauració i el color de la ciutat és gris i amb sensació d'abandonament. Quina llàstima que en aquesta ciutat el "pintoresc" estigui renyit amb el "restaurat".
per la ciutat, fent via des de la Torre dos Clérigos passant per l'estació de trens i arribant a la catedral de la ciutat. El que nosaltres pensàvem que era una ciutat Patrimoni de la Humanitat se'ns va aparèixer com la ciutat "Patrimoni deixat de la Humanitat", ja que moltes cases estan abandonades i apuntalades per a no caure, molt poques estan en fase de rehabilitació o restauració i el color de la ciutat és gris i amb sensació d'abandonament. Quina llàstima que en aquesta ciutat el "pintoresc" estigui renyit amb el "restaurat". 
I com a segona activitat cultural hem de mostrar una de les activitats musicals més antigues i rurals del nostre país: les Caramelles. No cal dir que tenim bona experiència d'aquesta activitat musical ja que durant set o vuit anys (ja hem perdut el compte) vam estar al capdavant d'aquesta activitat al poble d'Oló. Gràcies a elles vam donar a conèixer música oblidada de tradició oral (vam tornar a cantar l'antiquíssima "Les primeres caramelles són per l'alcalde major puix llicència ens ha donada, li agraïm amb molt fervor...), vam recuperar dels arxius parroquials antigues caramelles (una partitura antiga que deia "Caramellas que es cantan a Calaf"), i vam escriure noves caramelles (com la bonica "Ai la primavera...") i vam introduir nous formats musicals (les "bluemella", que cada any, a ritme modern, demostraven que no només les sardanes i les havaneres poden ser cantades per Pasqua). Aquesta darrera foto és una demostració que les Caramelles són vives a molts pobles de Catalunya malgrat...les Caramelles de Súria, les quals resten públic a molts pobles dels voltants i acaparen tota l'atenció del país!
I aquesta?
Es nota la diferència, oi? 
Bonica, oi?
D'altres en canvi no n'han sabut tant, però és clar, l'edat és l'edat, oi?
A més de fer tripijocs hem pogut gaudir de la neu en estat pur i en plena natura. 
Demà, més!
