Les stavkirke, romànic de fusta (Vacances 5)

Continuem el viatge en direcció nord passant per una ciutat encreuament de carreteres, Honefoss, coneguda per la seva cascada i l'aprofitament industrial de la mateixa.

Segons llegim a la guia, Honefoss està situada en una zona coneguda per l'existència d'óssos a les seves rodalies, on s'ajunten un parell de rius bastant cabalosos procedents de les zones muntanyoses del parc nacional de Jotunheimen. El temps s'aguanta pels pèls i es manté emboirat. Agafem el cotxe i anem seguint la vall del riu Begna, un riu poderós i fosc, en una vall molt llarga, plena de boscos d'avets, i també plena de petits nuclis de població rural enfilats a mitja muntanya. El paisatge, malgrat que poc lluminós a causa del temps, es va mostrant amable i plenament verd. Després d'uns quants quilòmetres per la "carretera principal" ens desviem cap a una vall paral·lela on sembla ser que hi ha una de les millors esglésies de fusta -stavkirke- de Noruega, la de Hedalen.

Abans de decidir-nos a visitar Noruega desconeixíem totalment l'existència d'aquestes joies arquitectòniques i històriques, per això, saber que estàvem a punt de visitar la primera ens causava cert nerviosisme. La veritat és que no ens va decebre gens i ens va sorprendre el bon estat de conservació i l'entorn en el que es trobava emplaçada l'església. L'església no estava al mig d'una població, ja que com aniríem descobrint al llarg del viatge, els pobles de Noruega estan molt dispersos i no tenen centres urbans gaire ben delimitats com passa a casa nostra. Estava a les afores del que seria pròpiament el centre urbà -on per cert, sempre sol haver-hi una botiga de queviures- i sempre al bell mig del cementiri, però no un de qualsevol, sinó una esplanada plena de tombes al terra, amb les seves flors i làpides ben conservades.

El que també ens va sobtar és que aquest espai al voltant de l'església no era considerat un lloc inhòspit i "evitable" sinó al contrari un lloc on anar a pensar, passejar i com no pregar pels difunts. Allí mateix, a Hedalen, vam poder viure com els noruecs visiten els cementiris i no tenen el sentiment que tenim nosaltres del cementiri com a cosa tabú. Ara bé, els seus cementiris tampoc són tan lletjos com els nostres.

Una altra cosa que vam agrair i que a casa nostra és tan difícil de trobar és l'existència de lavabos en els llocs públics de visita. Nosaltres, que feia estona que viatjàvem, vam fer ús dels serveis mirant de deixar-ho tot net. L'església de Hedalen era considerada monument nacional i tenia un plafó amb les característiques de l'església a l'accés i un indicador dels serveis de l'emplaçament.

Vam tornar a agafar el cotxe i desfent camí per a incorporar-nos altre cop a la carretera principal i seguint de nou instruccions de la guia ens vam desviar altre cop per a visitar la segona stavkirke de la tarda, la de Reinli. Aquesta estava en fase de restauració però l'entorn en què es trobava, molt més elevada sobre la vall principal i envoltada de cases de pagès, ens va recordar a les valls suïsses.

L'església estava situada a la falda de la muntanya i tenia el campanar, també de fusta, totalment separat de l'església. Evidentment l'església estava envoltada del cementiri i també tenia una caseta que en hores de màxima afluència estava oberta i on es podien comprar records. Nosaltres, com a turistes del sud i llatins, anàvem ja fora d'hores noruegues. L'església estava tancada per les obres i en ella es podia observar perfectament la base de pedra de la construcció que la permetia sobreviure a la humitat del país.

El temps continuava inestable però no queia cap gota i a nosaltres ens quedava encara una estona de ruta abans d'arribar a la primera destinació: Leiva. Aquesta localitat era coneguda per estar situada en una de les zones de lleure -esquí, bany, muntanya i esport- més importants de Noruega, prop de Fagernes, que era el nucli més important de la regió. En aquesta població havíem de passar una nit en un bungalow situat dins d'un càmping, però...la feina que vam tenir per trobar-lo! Resulta que anant per la carretera principal trobem l'indicador de la població i el que passa més sovint a Noruega és que passis pel centre urbà i siguis fora en un tres i no res sense trobar cap indicador clar d'on estan els serveis de la població. Doncs bé, entrem a Leira i sortim sense ni tan sols veure clar que havíem entrat a la població i ja n'havíem sortit. Continuem la carretera principal i anem a parar a Fagernes. Tornem a fer marxa enrera direcció Leira i després d'unes voltes trobem un rètol indicador del suposat càmping. Finalment arribem a la caseta i ens donen les claus d'un bungalow sense que torni a aflorar la simpatia. Els noruecs definitivament són molt freds. Ah, a més ens dóna una espècie de targeta on hi ha un xip i ens informa que tenim 100 corones de saldo per a gastar a les dutxes. Que extrany, no? Més endavant sabríem que els "xollos" no existeixen a Noruega.

Noruega. Dia 2: Presa de contacte i primers oooohhhhssss...(Vacances 4)

L'endemà de passar la primera nit a Noruega ens posem en marxa en direcció nord per la carretera principal que va a Oslo. Conduint per un paisatge de camps de blat ja daurats i de granges de l'estil dels "clics de Famobil" ens adonem que el ritme de les carreteres noruegues ve marcat per uns aparells molt respectables: els ràdars. I quins aparells, aquests ràdars, tan diferents dels que ens multen aquí! Ja veníem avisats des de Catalunya que allà dalt els límits de velocitat eren sagrats i nosaltres que estàvem de vacances vam agafar un ritme de conducció adaptat a aquell moment que vivíem: si deia trenta, trenta; si deia quaranta, quaranta; si deia cinquanta, doncs cinquanta; i si deia seixanta, eeepppp que hem d'anar a seixanta!

El viatge tira endavant i ens desviem cap a la costa per a visitar els primers fiords de Noruega sense baixar del cotxe. Bonics però semblants als que ja havíem vist a Dinamarca. Ens tornem a desviar per a tornar a agafar la carretera principal i...vaja, els famosos peatges noruecs, sense cap vigilant, només amb càmeres on són obligatòries les 20 o 30 corones per poder continuar. Sort que acceptava targeta perquè si no ja ens véiem fent la primera infracció a Noruega. Continuem el viatge però sense apretar massa el gas ja que...estem de vacances!

Passem per l'àrea metropolitana d'Oslo però sense entrar a la ciutat i ens desviem cap al nord, direcció a la ciutat de Honefoss. Anem mantenint la velocitat però més endavant i abans de fer la primera visita preceptiva al "Kongens utsikt", vam tenir el primer esglai a la carretera degut a la que ens pensàvem que ja teníem controlada: la conducció sense embragatge. Resulta que donar gas ja en sabíem ja però el frenar el confoníem sovint amb l'embragatge -que el cotxe no tenia al ser el canvi automàtic-. Doncs bé, després de passar-nos una cruïlla, trenquem a la dreta per a donar mitja volta i vam frenar tant que ni els millors "derrapatges" de cotxe de "rally". Però l'anècdota va quedar aquí i no va anar a més. En tot cas vam poder comprovar que el sistema de frenat i la seguretat del Volvo estaven fora de dubte.

Reengegat el cotxe i de nou en marxa ens enfilem carretera amunt cap al "Kongens Uksikt" o mirador del rei, un bonic mirador del fiord i dels llacs. Però el segon peatge apareix al nostre viatge i aquest no acceptava la Visa. "trinco trinco" 20 corones. Nosaltres estàvem disposats a pagar-les però resulta que...que no teníem monedes i deixar un bitllet de 100 corones no hauria estat de rebut. Per tant i després de mirar que no hi hagués cap càmera tirem endavant i arribem al parking on començava la caminadeta que ens havia de portar al mirador.

El camí començava en una espècie de resort de muntanya amb les seves casetes de fusta i s'endinsava a un bosc de pel·lícula, de fades i focfollets, de gnoms i també de trolls, però també d'óssos que segons sembla abundaven en el passat. A la fi el bosc s'aclareix i arribem al mirador i...primer Oooohhhh del Viatge! Un paisatge de llacs i fiords que no coneixíem i que el rei de Noruega ja havia tastat en el passat. Allà, com fem aquí, el que diu el rei és sagrat i el mirador, en atenció al monarca, se li va posar el nom en honor seu: "Kongens Utsikt".

Bé es mereixia un oooooohhhhhhhhh ben llarg, oi?

Descobrint el Pallars oblidat...

Ens agrada durant les vacances descobrir. Descobrir coses que molta gent de casa nostra desconeix i que per aquest fet infravalorem. Això passa especialment en algunes comarques catalanes, podríem dir que perifèriques (si no "extrèmiques"), que tenen un sentiment d'inferioritat respecte d'altres, potser veïnes, i que han estat oblidades bastants anys per l'administració. Això ha passat al Pallars, especialment el Sobirà i avui li dedicaré unes paraules per demostrar que amb una empenta el Pallars seria el que va ser un dia, una terra de bandera i pròspera.

No fa pas massa dies que sentia un raonament fet per l'actor pallarès Carles Canut (sí, en "Rafeques" del "Vostè Jutja") afirmant que aquestes comarques septentrionals, del Pirineu, i en especial el seu Pallars, havien patit la deixadesa de l'administració de la Generalitat degut a la centralitat de Barcelona i al pensament de fer les obres pensant precisament en les necessitats d'aquests que anaven al Pallars però sense tenir en compte les veritables necessitats que tenien els habitants d'aquelles contrades. Tenia tota la raó del món ja que això va propiciar que els pallaresos marxessin d'aquelles comarques en lloc de quedar-s'hi. Ara aquesta tendència s'ha trencat i el Pallars ha estabilitzat aquesta dinàmica. Gràcies a què? i gràcies a qui?

Bé, pel que vam poder comprovar in situ, el Pallars Sobirà, i en especial el més sobirà de tots, el de la Vall d'Àneu, té uns racons per descobrir fantàstics, que no estan considerats "Patrimoni de la Humanitat" com el dels seus veïns propers de la Vall de Boí, però que com veureu poc els falta per a poder-ho ser considerats. Si no jutgeu vosaltres mateixos:

Aquestes dues esglésies, a pocs quilomètres de distància una de l'altra en línia recta, són del mateix període si fa no fa però una d'elles ha rebut tota l'atenció que li calia per a mantenir-se i l'altra en canvi no ha rebut, encara a hores d'ara, cap ajuda per a mantenir-se tal i com està. L'una és Patrimoni de la Humanitat en conjunt amb totes les altres esglésies i esglesietes romàniques de la vall, i l'altra -repeteixo que tot i la proximitat en línia recta i veïnatge- depèn de l'ajuda d'un euro que tot visitant fa sempre i quan vulgui accedir a dins l'església. Una és a Taüll i l'altra és a Son. Aquesta és la primera discriminació que ha patit la vall i la comarca tot i el seu interès indubtable.

I l'altra és la proximitat de veïnatge amb la "monàrquica i política" Val d'Aran. No dic que no sigui bonica la Vall d'Aran però el Pallars té una història mil·lenària per descobrir, una comarca plena de valls increïbles i uns cims que ja voldrien tenir algunes comarques pirinenques. El que no té el Pallars és l'estació de Baquèira, però això també és dubtós ja que actualment es pot anar a esquiar a l'estació sense necessitat de dormir a la vall i sense necessitat d'anar a buscar el remuntador a la comarca aranesa. Sí, però això no es publica als diaris i a Baquèira i als polítics i a la "reialesa" tampoc els deu agradar que s'assocïi l'estació amb el Pallars. Baquèira té un remuntador a mitja pujada del Port de la Bonaigua, en territori pallarès, des d'on es pot anar fins a Baqueira i Beret esquiant sense problemes. Per què el Pallars està tan mal tractat? No ho entenc però ho denuncio i proposo que el Pallars sigui també Patrimoni de la Humanitat i la Val d'Aran faci públic que l'estació de Baquèira també és pallaresa.

I vam anar de vacances a Catalunya!

Ara que està tant de moda parlar del futur de Catalunya, de la proposta de referèndum per a la autodeterminació al 2014, de la proposta de reformulació del Sobiranisme català, etc hem decidit anar de vacances a aquest país.

És un país petit però no té res a envejar a cap d'aquests grans països europeus que tenen tants i tants atractius turístics. Aquesta vegada ens hem decantat per descobrir el paisatge i la Natura més en estat pur d'aquest país: el Parc Nacional d'Aigüestortes i Llac de Sant Maurici.

Em sap greu haver de dir que per bé que el paisatge és fabulós no està ben bé en estat pur perquè en el passat s'hi van fer algunes actuacions que avui dia els conservadoristes i ecologistes o els més naturalistes ortodoxos segurament contradirien. Jo em situaria a favor d'aquests darrers ja que la Natura ja és bella per sí mateixa i no cal fer-li intervencions que després es pot veure com afecten el paisatge en un sentit més o menys negatiu. Em refereixo per exemple a la següent fotografia i al Llac Negre de Peguera, a 2.300 metres d'altitud. En el primer moment impacta positivament trobar-se amb un llac tan vistós com aquest però en segon lloc ja sobta per les dimensions que té aquest i a la seva alçada. Més tard es pot comprovar el perquè d'aquest paisatge "artificial". Sí, Artificial, no pas Natural.

A més, les companyies hidroelèctriques que tan bon servei estan donant al país en els darrers temps -això almenys he sentit dir a alguns oriünds d'aquelles terres catalanes- en fan un ús racional i ecològic per la qual cosa hom pot trobar-se amb llacs plens d'aigua i d'altres ben buits -almenys a la vessant de Capdella-. Clar que l'impacte d'aquesta presa és ben limitat. Si no tingueu present que al fer-la van tenir en compte alguns aspectes:

-la van construir amb pedra i no amb ciment -almenys aparentment és així-, en concret amb granit, que és la pedra que més abunda per aquests paratges.

-la van construir en el punt amb menor necessitat de mur. Com podeu veure gairebé res, uns pocs metres.

Malgrat tot he de dir que com a mínim la podrien haver recobert d'herba o terra vegetal per tal de que passés una mica més desaparcebuda al visitant. Per a mi, trobar-me amb aquesta presa a 2.300 metres d'alçada em va semblar que em trobava davant l'escalinata de la catedral de Girona. Si no, comproveu-ho vosaltres mateixos. Potser l'arquitecte d'aquesta presa es va inspirar en aquesta magnífica obra.

Fer vacances també és...descobrir!

Mentre duren les vacances s'ha d'aprofitar a conèixer món i a veure coses noves. Ahir al vespre vam poder-ho fer i ben aprop de casa nostra, a l'Anoia, al Castell de Boixadors.

Aquest castell situat en un turó a 845 metres d'altitud fent frontera amb les terres de Lleida i Solsona al Nord, i termenejant amb la comarca del Bages a Llevant, és un reducte històric dels temps medievals en què Catalunya començava a ser Catalunya i on es diferenciava encara la Catalunya Vella i la Catalunya Nova. Aquest castell formava part d'aquella estructura de defensa i vigilància en aquelles noves terres catalanes i en el qual una família, els Boixadors, s'establiria per a governar aquestes terres de transició.

Nosaltres la vam conèixer ahir al vespre tot i que durant aquest estiu se'ns anava despertant el cuquet per a acostar-nos-hi i conèixer-lo ja que hem tingut forces ocasions per a contemplar-lo des de l'eix transversal quan hem anat a Calaf o Agramunt de visita.

El castell de Boixadors està situat en un turó magnífic, mirador de les properes terres de Lleida, de Calaf, de l'Anoia i els seus nous camps eòlics, del Montserrat desconegut i de les properes terres del Bages. Des d'allí es poden contemplar els boscos de pins de les rodalies, les terres rurals properes de Sant Pere Sallavinera, el campanar inconfusible de Calaf, la serra de Comiols cap al Nord, els boscos de Pinós al Solsonès...Però un cop a dalt, cal contemplar el romànic que queda de l'església de Sant Pere de Boixadors, amb campanar d'espadanya, amb obertura només a migdia, sense absidiola a la zona de llevant degut a les reformes que va patir en el pas del temps, amb arcs cecs dobles sobre el portal d'entrada... i també cal contemplar la restauració de la torre, pràcticament finalitzada i amb les dependències senyorials en procés. Si voleu fer vacances descobrint indrets de les nostres terres, feu com nosaltres!

Les vacances són això...

Em costa entrar a assaborir les vacances però al cap d'uns quants dies tinc la sort de poder-les disfrutar a fons. Com ho faig? Doncs ben fàcilment. Mireu, uns quants grams de tranquil·litat, uns quants segons de relax, una cullerada de silenci, un pols de soroll de vent, unes gotes d'aigua, el salt d'un peix a l'aigua i l'ombra d'una bona pineda. Tot això, i no gaire més, és necessari per a gaudir d'unes bones vacances. Jo vaig tenir temps de fer-ho seguint aquests ingredients el dimarts passat. El rastre que vaig deixar és el d'aquestes fotos i de veritat...em relaxen només de pensar-hi!

Durant la mateixa passejada de relax vaig poder veure les vinyes del Pla de Bages, ben a la vora del Parc de l'Agulla, que ja estan a punt per a la verema. No en conec la varietat però suposo que deu ser el "Cabernet Sauvignon", procedent de raïm negre, que s'utilitza moltíssim per a fer bons vins. El que em va causar sensació va ser el veure que molt d'aquest raïm queia pel seu propi pes al "tros", fent-se malbé en grans quantitats i sense que els veremadors en facin gaire cas. Potser cal que es faci malbé una part del raïm per a obtenir-ne de més bo? O és que no convé que la verema sigui massa bona per tal de mantenir el preu a ratlla? No ho sé però el raïm feia molt "bona pinta".

Molts oficis i pocs beneficis.

L'estiu va acabant però comencen les vacances. Precisament ara, quan entrem al setembre, començo a fer vacances però com sempre amb molta activitat. Enguany, com fa cinc anys, el Robert Rovira, de la Coordinadora de Ball de Bastons, m'ha tornar a "engatussar" per tal que li fes de "speaker", és a dir presentador de l'acte de lliurament dels 2ns Premis de Música per a Ball de Bastons a celebrar a Agramunt. La darrera vegada que es van lliurar aquests premis jo estava també al Jurat i presentant l'acte però enguany m'he quedat amb la segona activitat. Segons el Robert Rovira el timbre de veu, molt "radiofònic", va molt bé per a l'acte. De bon grat vaig acceptar l'oferta i els resultats van ser, al meu parer, satisfactoris. Em vaig sentir bé a l'hora de presentar l'acte, ho portava tot bastant "mastegat", i la improvització la vaig deixar per a altres ocasions (recordo que fa cinc anys tot va ser improvitzat). De totes maneres amb aquesta nova activitat ("speaker") es ve a complir allò que es diu que "Home de molts oficis, pocs beneficis". La tradició sempre té raó.

Us poso algunes fotos de l'acte que va consistir en una ballada de l'àliga d'Agramunt al sortir de Missa de 12; una benvinguda al públic; unes ballades dels bastoners de Cambrils i Agramunt; una recollida de premis i finalment una audició de les cançons guanyadores. He de dir que hi va haver molt nivell en totes les obres, tant les dedicades a música per a flabiol com per a les de gralla. L'organització va haver de posar "accèsits" a totes les categories. Jo no coneixia cap dels guanyadors, però parlant amb els organitzadors em van comentar que hi havia també una obra del Ramon Manent, el cantador de Sobremunt, el cantant del vals "Borrasca" al disc de Sac i Tombo, el company de músiques al Solc, i darrerament un dels tres "Tranquils". Sabent això, i la categoria de la seva música, no podia dubtar que les obres presentades serien de veritat molt bones. Fins i tot les de gralla, el so de la qual no m'entusiasma particularment, vaig trobar que eren realment bones. I les de flabiol no cal parlar-ne. Després vaig poder conèixer els seus autors a l'hora de dinar, des de joves molt joves fins a veterans i amb currículum. Si teniu l'oportunitat, compreu el cd que properament s'editarà perquè són ben bones.

Aquí teniu els organitzadors i els guanyadors:

moltes felicitats!