Istambul m'enamora...(1)

Ja vaig donar-vos algunes pistes històriques de la ciutat Eterna d'Istambul. Avui us en donaré unes quantes més que són del tot irrenunciables i sovint també impronunciables.La primera és la Torre Galata, construïda a la riba occidental de la ciutat, al bell munt d'un turó des del qual es tenen unes vistes meravelloses de Santa Sofia, Topkapi i les mesquites més importants de la ciutat.

L'altre gran punt de visita històrica és Santa Sofia. Per cert que la Basílica no té res a veure amb una pretesa Santa que es digui Sofia -com voldrien alguns religiosos catolicistes-, ben al contrari.

Santa Sofia té l'origen en els temples bizantins (de tradició greco-romana pagana) als quals se'ls posava noms relacionats amb algunes virtuts humanes a considerar. En el cas de la basílica, i en grec clàssic, Sofia significa precisament Saviesa. Per tant el temple pren el nom primitiu bizantí: Santa Saviesa. Perquè s'entengui, Santa Sofia és com el Panteó de Roma que pren el nom de panteó -no és que estigui ple de tombes-perquè va ser dedicat a totes les divinitats (Panteo en llatí). A la vora de Santa Sofia -Hagia Sofia- hi ha un altre temple d'origen bizantí que pren el nom de Hagia Irene -mal dita Santa Irene- que pateix el mateix cas de modificació semàntica ja que Irene en grec antic significava Pau. Per tant, Hagia Irene, és el temple de la Santa Pau, una altra de les virtuts clàssiques.

Demà continuem, que se'm fa tard i he de tallar-me els cabells!

Fi de vacances i notícia bomba al bloc!

S'acaben les vacances però és hora de repassar un dels viatges més bonics i interessants que mai he fet: Istambul.

Turquia no és, si més no a Istambul, el que sembla. Si des d'aquí el considerem un país islàmic i en el sentit oriental del terme, doncs ens estem equivocant. Em va agradar tastar l'oriental i l'islàmic de la ciutat, però també repassar tot el que té de cristià i occidental. Us puc assegurar que té totes quatre coses!

Pel que fa a l'occidental, en queden bastantes coses però moltes d'elles van patir o gaudir de la mà oriental i islàmica. La joia principal cristiana que té la ciutat és la mal anomenada "Santa Sofia", "Hagia Sofia" segons els grecs, "Aya Sofya" segons els musulmans.

L'edifici és la perla de la ciutat i tot gràcies a que els americans van convèncer els turcs de convertir-lo en museu, perquè si no estaria encara més degradat del que està. Penseu que té més de 1.400 anys. L'edifici actual però té un aire oriental degut als quatre súper-minarets que els otomans van afegir-hi al segle XV.

A l'interior hi ha una de les altres perles de la ciutat que entronquen el seu origen amb l'antiga Roma: els mosaics. N'hi ha un d'especialment interessant que és el que mostra l'origen del temple i que està situat en una de les portes d'accés, actualment però la de sortida. En aquest mosaic estàn representats la Mare de Déu amb el Nen al centre, en un costat l'emperador Romà Constantí que va traslladar la capital de l'Imperi Romà a Istambul, i a l'altre costat l'emperador Justinià II el qual va fer edificar el temple que actualment podem visitar. El regust històric i la capacitat per a explicar l'origen de la ciutat i tel temple em van captivar. Vegeu-lo si no.

De l'època otomana, és a dir oriental i musulmana, hi ha molts edifics. El més important o conegut de la ciutat és el Palau dels sultans "Topkapi". En ell hi ha l'harem que va inspirar Mozart per a escriure la seva òpera "El Rapte en el Serrallo". És un edifici format per tres grans patis i ple d'estances on vivien els sultans, els reis de l'imperi Otomà. Des d'aquest edifici es manava en molts territoris i es va programar la conquesta de Bulgària, Egipte, Hongria, etc i les sev

es campanyes van arribar a les portes de Viena. Les decisions que es van prendre allí tenen resultats històrics actuals com és el conflicte dels Balcans, on es mesclen cristians i musulmans en els territoris de Bòsnia-Herzegovina, Kosovo, etc. Els Otomans van ocupar aquelles terres el segle XVI i XVII.

Però la ciutat és bàsicament musulmana i on es mostra aquest perfil religiós és en les seves mesquites. La més visitada i important de la ciutat és la Mesquita blava, anomenada així pels seus mosaics de l'interior. La veritat és que la relació d'espais, llums i volums és molt interessant i ajuda a l'oració. El que no entenc és el per què no s'aprofita aquest joc pregant en silenci. Com bé sabreu els musulmans preguen amb l'Imam però fan més soroll que anant a mercat! Tan aviat s'aixequen com s'agenollen, i porten un estrés que segur que es convencen que estan pitjor que abans d'entrar a pregar.

L'experiència val la pena i a mi també em van captivar, les mesquites. Una prova d'això és la foto i notícia següent: En Joan es converteix a l'Islam després del seu viatge a Istambul!

Se'ns ha girat feina...

Com bé sabreu hem estat de vacances a Istambul, l'antiga Constantinobla o també coneguda per Bizanci. Ens hem fet una bona idea de la ciutat però a hores d'ara encara estem ordenant les 1.500 fotos que hem fet aquest cap de setmana llarg. Ara bé, Istambul és una ciutat magnífica! Si no, vegeu la foto que us posem a continuació.

Però per a mí el millor de tot és Aya Sofia: per la seva història, per les seves dimensions, per la barreja religiosa de l'edifici, per, per,...per tot! És un edifici magnífic! I em quedo curt a l'hora de posar-li adjectius!

Quan tinguem ordenades les fotos i seleccionat les millors, us farem partíceps del nostre viatge!

Descobrir gràcies a en Cris Juanico...

Vet aquí que en Cris Juanico, ex-cantant dels "Ja t'ho" va ser el culpable d'un descobriment del més interessant. Resulta que en Cris Juanico, cantant menorquí, va ser contractat per l'ajuntament de Sant Feliu Sasserra, al Lluçanès, perquè fes un concert de les seves noves cançons a la plaça de l'església. El concert havia de ser dissabte dia 13 a les 11:30. Així li van fer saber al seu manàger i així es va planificar la gira per Catalunya. 

Arriba dissabte dia 13 i en Cris es presenta puntual a la seva cita amb el poble de Sant Feliu i bo i arribant s'adona ja que les coses no són del tot normals...l'audiència sembla que no serà bona malgrat ser al mig del dia i amb una temperatura i visibilitat boníssimes.

El cantant comença a voltar pel poble i s'adona que tot veí el rep amb indiferència. Es demana: és que no em coneixen en aquest poble, o què? Continua la seva passejada pels carrers i oh sorpresa! tot just li estan muntant l'entarimat on ha de fer suposadament el concert. El cantant s'acosta als operaris que l'estan muntant i el repassen de dalt a baix. Que no és aquí el concert de les 11:30? demana innocentment en Cris Juanico. Els operaris el miren i li fan saber que no, que fins a les 11:30, però de la nit, no hi ha concert. Però li diuen que no saben qui toca, que en tot cas ho miri a les cartelleres del poble.  En Cris resta perplex davant la indiferència mostrada pels operaris de l'ajuntament i el primer que fa és mirar la seva agenda electrònica. Aquella nit li toca cantar a Girona en una cita ineludible.

Davant el fracàs decideix buscar-se la vida i abandonar el poble que tan indiferent l'ha observat. 

No coneix massa bé la zona però decideix anar cap a Prats a la recerca de descobertes de territori. Un cop a Prats agafa la carretera en direcció Gironella i allà veu l'indicador de "Santa Maria de Lluçà". Decideix acostar-s'hi i veu les primeres neus de la temporada sobre la Tossa d'Alp i el Puigllançada. 

Trenca a la dreta i després de 4 quilòmetres arriba a l'indret. Comença a visitar l'església, causant-li molt bona impressió, sense saber que el més   important era el que tenia més enllà de la porta de vidre encarada a migdia: el claustre. Entra al mateix i descobreix un món ple de bèsties i natura florida esculpida a la pedra d'un petit claustre trapezoidal d'origen romànico-àrab. 

El lloc és buit però se senten veus més enllà d'una porta a l'extrem sudest del claustre. Decideix atansar-s'hi i allà descobreix un grup de persones escoltant un senyor amb ulleres i vestit tot ell de color beige. És benvingut al grup i allà coneix uns joves molt macos que tiren fotos i escolten atents les històries i batalletes de l'antiquíssim "Lucius", és a dir, "Lluçà", lloc lluminós. Els joves, sorpresos, s'adonen que el turista que s'afegeix a la visita no és més que en Cris Juanico, l'excantaire dels "Ja t'ho", i oh sorpresa! resulta que a ells els ha passat el mateix que li ha passat a en Cris. El cantant, després de la visita, els agraeix l'interès per la seva música i els ofereix una cançó de les seves esperant poder-los retrobar ben aviat en un concert de veritat.

Els boscos del Montseny

Hem fet una excursió molt bonica tot i que el temps no ens ha acompanyat durant tot el dia. L'excursió, al Montseny, m'ha fet recordar moments de quan jo era petit i anàvem d'excursió al Soler, el mes de maig, i ens ficàvem dins les soques mortes dels arbres monumentals que hi havia a la masia. Ara, una mica més gran, i dins els boscos del Montseny, m'he tornat a enfilar a un arbre, més monumental encara que els de quan era petit i, salvatn les distàncies, m'he tornat a convertir en un infant que juga i disfruta fent el trapella. Si no, vegeu la foto que us adjunto. Feia anys que no em sentia tan bé!

De Festa Major en Festa Major...

Aquesta setmana de mini-vacances o altrament dit Kit-Kat vacacional -parèntesi laboral- està completament dominat pels actes programats en les Festes Majors. Primerament, la d'Oló, que ja s'ha acabat, i segon la de Manresa, que avui al vespre tot just esclata.

A la d'Oló he de destacar el fet històric que per primer cop en molts i molts anys no s'ha finit la festa amb una cantada d'havaneres. Aquest any s'ha acabat amb un concert molt digne del "Pont d'Arcalís", encapçalat per l'Artur Blasco i en Jordi Fàbregas. La cançó més aplaudida "Sant Cristo de Conques", que al ritme que va es convertirà en la "Cançó Nacional Oficial per a fer ploure"!. De fet és una cançó que cantaven els pagesos en temps de secada i li pregaven al Sant Crist de la zona perquè plogués. Enguany diu que porten molt bona "ratxa" i plou després de cantar. A Oló van cantar-la dues vegades i la pluja em sembla que hi va arribar més tard, no sé si dimecres cap al tard.

A Manresa hem encetat la Festa Major a base de trencar-nos el cap i les mans fent papiroflèxia. A mi em van dir que aniríem a fer això i pensava que faríem gimnàstica o alguna cosa semblant però...resulta que és crear formes a base de doblegar i doblegar papers. Vaig fer tot el que em van demanar però després de tants anys d'haver deixat l'assignatura de "Plàstica" puc assegurar que no he millorat ni una mica la meva traça "manual".

Més tard vam anar a "Alternar" una mica. Dic alternar perquè vam participar en el concert organitzat per la FMA -Festa Major Alternativa-. L'ambient semblava maco però... els peluts, barbuts, jipis i altres, es van anar fent seva la festa, com no podia ser d'altra manera. El que cantava, en Feliu Ventura de Xàtiva, va estar a bon nivell i sempre ben acompanyat d'un guitarrista jove ben virtuós. Llàstima que el jove només faci concerts organitzats per gent d'aquest perfil i no pugui anar a una Festa Major com la de Manresa en condicions normals i oficials.

La trajectòria que duu és ben significativa però... potser s'ha posicionat massa políticament i fins i tot els que manen el veuen contrapoder. I això que és molt jove! A mi m'agraden les seves cançons i apostaria per ell en una Diada Nacional a Barcelona organitzada pel Govern de la Generalitat però... dubto que hi arribi ara per ara i sobretot si continua fent amics de la "talla" dels que organitzaven el concert d'ahir. Perdoneu l'expressió però un cantant com ell, si vol dedicar-se a cantar per damunt de tot, cal que faci amics de totes les "talles", no només de talla "Alternativa". Espero que un dia el contractin per anar a omplir el Kursaal i no només el "Puigmercadal".

El final de les glaceres...

L'escalfament del Planeta és una realitat. No cal anar massa lluny per a adonar-se d'aquest escalfament global. A casa nostra el patim, a d'altres latituds el disfruten. Mentre aquí les collites de cereals minven cada any degut a les sequeres prolongades d'hivern i primavera, i la temporada de bolets no arriba mai ni mai per molt que se la esperi, a latituds com la de Moscou o Dinamarca es freguen les mans per tenir estius una mica més llargs i calurosos.

Enguany hem tornat a veure amb els nostres ulls éls efectes de l'escalfament planetari. La glacera més gran de la península, la de l'Aneto, redueix la seva superfície mica en mica malgrat que sembli tan i tan gran. L'efecte que ens fa, però, és que és la única neu -o glaç- que hi ha a tots els voltants en ple mes d'agost i per poca que se'n vegi sembla qui sap la que hi ha.

Per cert, el pic de l'Aneto, de 3404 metres sobre el nivell del mar, és el que queda més a l'esquerra de la foto. Els pics centrals o serra central, s'anomenen de Coronas, Pico Medio i Pico Maldito, i els que apareixen més a la dreta són els pics de la Maladeta.