17/10/07

La dita de l'any..."Yo no me llamo José Luis"

Catalunya és un país singular i plural al mateix temps i des de sempre ha mantingut un esperit d'acollida amb la gent nova que arriba a casa nostra. La nostra terra és una terra de pas entre el sud d'Europa i Europa pròpiament dita i això ens fa singulars, però al mateix temps provoca que també siguem plurals. A casa nostra ha arribat gent de tot el món en els darrers temps però en el passat menys immediat van arribar bàsicament andalusos, extremenys, castellans, gallecs i aragonesos. Gairebé res! Què vull dir amb aquesta introducció? Doncs que de tant plurals que som resulta que perdem el poc que ens queda de singulars. És a dir, que de tant obrir la porta resulta que al final ens l'acaben tancant als morros. Una expressió d'aquest diríem que sentiment plural i singular el va expressar ahir a la nit el Sr.Josep-Lluís Carod-Rovira a un programa de TVEspanyola, "Tengo una pregunta para usted", on va replicar contínuament els que li feien preguntes quan se li dirigien amb un "Sr.José Luis". Per a mí aquesta frase serà la frase de l'any i crec que a partir d'ara els catalans ja no faran/em ostentació del "burro català" o del "seny" sinó que el nostre lema a l'exterior serà el de "Yo no me llamo José Luis", i Tú? La intervenció genial i la dita és digna de qualsevol publicitari. Si no compareu-la amb aquella frase que es va fer famosa per Nadal en un espot de telefònica on un nen agafava el telèfon i trucava a tothom dient: "Hola, soy Edu, feliz Navidad". A que es va fer famosa? Doncs a mí em sembla que aquesta del Carod té taules per a convertir-se en un hit als mitjans.

"Yo no me llamo José Luis", sona bé no?

16/10/07

Perquè no sigui dit...

Perquè no sigui dit que tiro fotos a la babalà com ho fan els japonesos us penjo aquesta foto al meu bloc on es poden distingir dos dels símbols del Regne Unit: el Big Ben i l'Underground. La foto va ser presa el divendres cap a migdia al sortir d'una de les boques de metro de l'estació de Westminster.

Una foto maca, no m'ho podeu negar.

Ostres, és que no parem de voltar!

No voldria que els que normalment doneu un cop d'ull al nostre bloc us féssiu la idea equivocada que som una parella que no fem més que voltar, però...la veritat és que no parem de voltar i voltar. Sense anar més lluny aquest pont llarg del 12 d'octubre l'hem passat divinament a Londres en companyia de molts dels lectors del nostre bloc. Ens ho hem passat "xupi"! Ja en parlarem en detall més endavant o quan estigui més inspirat ja que porto una "ressaca" que no tinc ni ganes d'escriure tampoc, una ressaca tan galopant com la que portàvem tots el divendres passat en aquesta foto.

5/10/07

Les stavkirke, romànic de fusta (Vacances 5)

Continuem el viatge en direcció nord passant per una ciutat encreuament de carreteres, Honefoss, coneguda per la seva cascada i l'aprofitament industrial de la mateixa.

Segons llegim a la guia, Honefoss està situada en una zona coneguda per l'existència d'óssos a les seves rodalies, on s'ajunten un parell de rius bastant cabalosos procedents de les zones muntanyoses del parc nacional de Jotunheimen. El temps s'aguanta pels pèls i es manté emboirat. Agafem el cotxe i anem seguint la vall del riu Begna, un riu poderós i fosc, en una vall molt llarga, plena de boscos d'avets, i també plena de petits nuclis de població rural enfilats a mitja muntanya. El paisatge, malgrat que poc lluminós a causa del temps, es va mostrant amable i plenament verd. Després d'uns quants quilòmetres per la "carretera principal" ens desviem cap a una vall paral·lela on sembla ser que hi ha una de les millors esglésies de fusta -stavkirke- de Noruega, la de Hedalen.

Abans de decidir-nos a visitar Noruega desconeixíem totalment l'existència d'aquestes joies arquitectòniques i històriques, per això, saber que estàvem a punt de visitar la primera ens causava cert nerviosisme. La veritat és que no ens va decebre gens i ens va sorprendre el bon estat de conservació i l'entorn en el que es trobava emplaçada l'església. L'església no estava al mig d'una població, ja que com aniríem descobrint al llarg del viatge, els pobles de Noruega estan molt dispersos i no tenen centres urbans gaire ben delimitats com passa a casa nostra. Estava a les afores del que seria pròpiament el centre urbà -on per cert, sempre sol haver-hi una botiga de queviures- i sempre al bell mig del cementiri, però no un de qualsevol, sinó una esplanada plena de tombes al terra, amb les seves flors i làpides ben conservades.

El que també ens va sobtar és que aquest espai al voltant de l'església no era considerat un lloc inhòspit i "evitable" sinó al contrari un lloc on anar a pensar, passejar i com no pregar pels difunts. Allí mateix, a Hedalen, vam poder viure com els noruecs visiten els cementiris i no tenen el sentiment que tenim nosaltres del cementiri com a cosa tabú. Ara bé, els seus cementiris tampoc són tan lletjos com els nostres.

Una altra cosa que vam agrair i que a casa nostra és tan difícil de trobar és l'existència de lavabos en els llocs públics de visita. Nosaltres, que feia estona que viatjàvem, vam fer ús dels serveis mirant de deixar-ho tot net. L'església de Hedalen era considerada monument nacional i tenia un plafó amb les característiques de l'església a l'accés i un indicador dels serveis de l'emplaçament.

Vam tornar a agafar el cotxe i desfent camí per a incorporar-nos altre cop a la carretera principal i seguint de nou instruccions de la guia ens vam desviar altre cop per a visitar la segona stavkirke de la tarda, la de Reinli. Aquesta estava en fase de restauració però l'entorn en què es trobava, molt més elevada sobre la vall principal i envoltada de cases de pagès, ens va recordar a les valls suïsses.

L'església estava situada a la falda de la muntanya i tenia el campanar, també de fusta, totalment separat de l'església. Evidentment l'església estava envoltada del cementiri i també tenia una caseta que en hores de màxima afluència estava oberta i on es podien comprar records. Nosaltres, com a turistes del sud i llatins, anàvem ja fora d'hores noruegues. L'església estava tancada per les obres i en ella es podia observar perfectament la base de pedra de la construcció que la permetia sobreviure a la humitat del país.

El temps continuava inestable però no queia cap gota i a nosaltres ens quedava encara una estona de ruta abans d'arribar a la primera destinació: Leiva. Aquesta localitat era coneguda per estar situada en una de les zones de lleure -esquí, bany, muntanya i esport- més importants de Noruega, prop de Fagernes, que era el nucli més important de la regió. En aquesta població havíem de passar una nit en un bungalow situat dins d'un càmping, però...la feina que vam tenir per trobar-lo! Resulta que anant per la carretera principal trobem l'indicador de la població i el que passa més sovint a Noruega és que passis pel centre urbà i siguis fora en un tres i no res sense trobar cap indicador clar d'on estan els serveis de la població. Doncs bé, entrem a Leira i sortim sense ni tan sols veure clar que havíem entrat a la població i ja n'havíem sortit. Continuem la carretera principal i anem a parar a Fagernes. Tornem a fer marxa enrera direcció Leira i després d'unes voltes trobem un rètol indicador del suposat càmping. Finalment arribem a la caseta i ens donen les claus d'un bungalow sense que torni a aflorar la simpatia. Els noruecs definitivament són molt freds. Ah, a més ens dóna una espècie de targeta on hi ha un xip i ens informa que tenim 100 corones de saldo per a gastar a les dutxes. Que extrany, no? Més endavant sabríem que els "xollos" no existeixen a Noruega.

2/10/07

Noruega. Dia 2: Presa de contacte i primers oooohhhhssss...(Vacances 4)

L'endemà de passar la primera nit a Noruega ens posem en marxa en direcció nord per la carretera principal que va a Oslo. Conduint per un paisatge de camps de blat ja daurats i de granges de l'estil dels "clics de Famobil" ens adonem que el ritme de les carreteres noruegues ve marcat per uns aparells molt respectables: els ràdars. I quins aparells, aquests ràdars, tan diferents dels que ens multen aquí! Ja veníem avisats des de Catalunya que allà dalt els límits de velocitat eren sagrats i nosaltres que estàvem de vacances vam agafar un ritme de conducció adaptat a aquell moment que vivíem: si deia trenta, trenta; si deia quaranta, quaranta; si deia cinquanta, doncs cinquanta; i si deia seixanta, eeepppp que hem d'anar a seixanta!


El viatge tira endavant i ens desviem cap a la costa per a visitar els primers fiords de Noruega sense baixar del cotxe. Bonics però semblants als que ja havíem vist a Dinamarca. Ens tornem a desviar per a tornar a agafar la carretera principal i...vaja, els famosos peatges noruecs, sense cap vigilant, només amb càmeres on són obligatòries les 20 o 30 corones per poder continuar. Sort que acceptava targeta perquè si no ja ens véiem fent la primera infracció a Noruega. Continuem el viatge però sense apretar massa el gas ja que...estem de vacances!

Passem per l'àrea metropolitana d'Oslo però sense entrar a la ciutat i ens desviem cap al nord, direcció a la ciutat de Honefoss. Anem mantenint la velocitat però més endavant i abans de fer la primera visita preceptiva al "Kongens utsikt", vam tenir el primer esglai a la carretera degut a la que ens pensàvem que ja teníem controlada: la conducció sense embragatge. Resulta que donar gas ja en sabíem ja però el frenar el confoníem sovint amb l'embragatge -que el cotxe no tenia al ser el canvi automàtic-. Doncs bé, després de passar-nos una cruïlla, trenquem a la dreta per a donar mitja volta i vam frenar tant que ni els millors "derrapatges" de cotxe de "rally". Però l'anècdota va quedar aquí i no va anar a més. En tot cas vam poder comprovar que el sistema de frenat i la seguretat del Volvo estaven fora de dubte.

Reengegat el cotxe i de nou en marxa ens enfilem carretera amunt cap al "Kongens Uksikt" o mirador del rei, un bonic mirador del fiord i dels llacs. Però el segon peatge apareix al nostre viatge i aquest no acceptava la Visa. "trinco trinco" 20 corones. Nosaltres estàvem disposats a pagar-les però resulta que...que no teníem monedes i deixar un bitllet de 100 corones no hauria estat de rebut. Per tant i després de mirar que no hi hagués cap càmera tirem endavant i arribem al parking on començava la caminadeta que ens havia de portar al mirador.


El camí començava en una espècie de resort de muntanya amb les seves casetes de fusta i s'endinsava a un bosc de pel·lícula, de fades i focfollets, de gnoms i també de trolls, però també d'óssos que segons sembla abundaven en el passat. A la fi el bosc s'aclareix i arribem al mirador i...primer Oooohhhh del Viatge! Un paisatge de llacs i fiords que no coneixíem i que el rei de Noruega ja havia tastat en el passat. Allà, com fem aquí, el que diu el rei és sagrat i el mirador, en atenció al monarca, se li va posar el nom en honor seu: "Kongens Utsikt".
Bé es mereixia un oooooohhhhhhhhh ben llarg, oi?

1/10/07

Descobrint el Pallars oblidat...

Ens agrada durant les vacances descobrir. Descobrir coses que molta gent de casa nostra desconeix i que per aquest fet infravalorem. Això passa especialment en algunes comarques catalanes, podríem dir que perifèriques (si no "extrèmiques"), que tenen un sentiment d'inferioritat respecte d'altres, potser veïnes, i que han estat oblidades bastants anys per l'administració. Això ha passat al Pallars, especialment el Sobirà i avui li dedicaré unes paraules per demostrar que amb una empenta el Pallars seria el que va ser un dia, una terra de bandera i pròspera.

No fa pas massa dies que sentia un raonament fet per l'actor pallarès Carles Canut (sí, en "Rafeques" del "Vostè Jutja") afirmant que aquestes comarques septentrionals, del Pirineu, i en especial el seu Pallars, havien patit la deixadesa de l'administració de la Generalitat degut a la centralitat de Barcelona i al pensament de fer les obres pensant precisament en les necessitats d'aquests que anaven al Pallars però sense tenir en compte les veritables necessitats que tenien els habitants d'aquelles contrades. Tenia tota la raó del món ja que això va propiciar que els pallaresos marxessin d'aquelles comarques en lloc de quedar-s'hi. Ara aquesta tendència s'ha trencat i el Pallars ha estabilitzat aquesta dinàmica. Gràcies a què? i gràcies a qui?

Bé, pel que vam poder comprovar in situ, el Pallars Sobirà, i en especial el més sobirà de tots, el de la Vall d'Àneu, té uns racons per descobrir fantàstics, que no estan considerats "Patrimoni de la Humanitat" com el dels seus veïns propers de la Vall de Boí, però que com veureu poc els falta per a poder-ho ser considerats. Si no jutgeu vosaltres mateixos:


Aquestes dues esglésies, a pocs quilomètres de distància una de l'altra en línia recta, són del mateix període si fa no fa però una d'elles ha rebut tota l'atenció que li calia per a mantenir-se i l'altra en canvi no ha rebut, encara a hores d'ara, cap ajuda per a mantenir-se tal i com està. L'una és Patrimoni de la Humanitat en conjunt amb totes les altres esglésies i esglesietes romàniques de la vall, i l'altra -repeteixo que tot i la proximitat en línia recta i veïnatge- depèn de l'ajuda d'un euro que tot visitant fa sempre i quan vulgui accedir a dins l'església. Una és a Taüll i l'altra és a Son. Aquesta és la primera discriminació que ha patit la vall i la comarca tot i el seu interès indubtable.

I l'altra és la proximitat de veïnatge amb la "monàrquica i política" Val d'Aran. No dic que no sigui bonica la Vall d'Aran però el Pallars té una història mil·lenària per descobrir, una comarca plena de valls increïbles i uns cims que ja voldrien tenir algunes comarques pirinenques. El que no té el Pallars és l'estació de Baquèira, però això també és dubtós ja que actualment es pot anar a esquiar a l'estació sense necessitat de dormir a la vall i sense necessitat d'anar a buscar el remuntador a la comarca aranesa. Sí, però això no es publica als diaris i a Baquèira i als polítics i a la "reialesa" tampoc els deu agradar que s'assocïi l'estació amb el Pallars. Baquèira té un remuntador a mitja pujada del Port de la Bonaigua, en territori pallarès, des d'on es pot anar fins a Baqueira i Beret esquiant sense problemes. Per què el Pallars està tan mal tractat? No ho entenc però ho denuncio i proposo que el Pallars sigui també Patrimoni de la Humanitat i la Val d'Aran faci públic que l'estació de Baquèira també és pallaresa.